Com cada dia ell ho troba a faltar. “És l’hora, donem les claus que agafaré les boles i marxo a jugar”. I és que les boles havien estat les seves millors companyes des de feia molts anys.
Són gairebé les dotze del matí i el sol escalfa com si de ple Agost es tractés. Dos gronxadors de nadó. Un altre més pels grans. Terra tou d’aquell que saps que, si caus, les dents no patiran. Un tobogan en forma de cor i diversos animalets de granja. Però falta la vida. Només se sent grinyolar una de les grans atraccions, un gronxador en forma de plat de sopa on l’única habitant del parc ha decidit pujar-hi. I on són la resta?
Mirada cap a la dreta.
Mirada cap a l’esquerra.
I efectivament, són allà. Allà on no hi haurien de ser, és clar.
– “Mira papa!”.
La nena passa un peu, després l’altre. Puja la rampa, practica bíceps i salta. Exercici fet. La zona pels més grans de la família sembla no tenir èxit entre els membres de la tercera edat. Els nens, però, s’ho passen pipa. Són valents. Són rebels. Els hi agrada el perill.
Mirada cap a la dreta.
Sembla que el parc infantil comença a tenir una mica més d’èxit. El gronxador de nadó es mou salvatgement. Pateixo per l’infant que pugui haver allà pujat però per la meva sorpresa (ara ja no tanta) aquell “nadó” devia tenir 9 o 10 anys. Què els hi passa a aquestes feres? Ningú utilitza res com deu mana. L’olor intensa a escombraries i el soroll de les avionetes passar li dóna un cert encant molt difícil de trobar a cap altre parc de Barberà. L’esplanada per jugar a futbol no està gens malament i…
…Incís…
Una mare acaba de pujar a un gronxador (de nens). Continuo. Gairebé no queda gespa, ni la cura d’un jardiner que ho va donar tot. Però el gran grafiti amb els Correfocs com a protagonistes presideix el parc. Això fa recordar en una de les grans cites del poble, la Festa Major. I a mi em venen al cap les Barraques que es fan, precisament, on sóc jo ara. On s’estan empentant les cadires de rodes dels més grans del poble. On està aquell home tirant-li la pilota al seu gos. On són dues bessones roses, de no més de 3 anys, vagarejant per la zona. Zona de barraques a la que assistiran dintre de no gaire, segur. Però ara sí. Són les 12 en punt. La calor augmenta i el parc és ple de gom a gom. És ple de vida. I de pares mirant el mòbil. I dono la volta per parlar amb les veus de l’experiència. Tots homes d’una mitjana de 60 anys, si no més. I una dona. “Sóc l’única avui, però els dijous en som 5 o 6”. Allà juguen a la petanca, escapen de la vida (i dels néts). Passen el temps, practiquen esport, estan en continu moviment, recorden el que van ser un dia. I fan amics. Expliquen que fa 40 anys les pistes de petanca estaven al costat de l’església de la plaça de la vila i quan els hi pregunto quants anys porten jugant ni se’n recorden, però pel moviment de les mans intueixo que no són pas pocs. “Vamos 7 a 6, no te equivoques”. Hi ha més competència que a una final de la Champions. I guanya la dona, l’única que hi havia. I recullen, es fiquen a la barraca (que no a les barraques) tenebrosa. Sense llum. Perquè la llum són ells. Però tot just abans de recollir s’apropa un dels avis i em diu que jugui, inclús que vagi a alguna de les competicions de la lliga a veure’ls. Aleshores li explico que jo ja he jugat a la petanca.
-“Amb qui?”
-“Amb el meu avi. El coneixes? Es diu Joaquín”.
– “Mare meva! El Joaquín és el meu amic. El pobre ja no pot jugar”. I marxa.
I me’n vaig del parc Can Serra, aquell que ha fet feliç a tanta gent com el meu avi. Allà on l’herba era el lloc escollit perquè molts nens aprenguessin a caminar. Com jo. Aquell que és lloc de grans i de petits, de festes majors i de petanca. Aquell on les històries queden gravades i on les partides a les boles són només una excusa per continuar aprenent i gaudint de la vida. Aquell parc que crea somnis i records com el de Joaquín, que encara que no pot, cada dia demana les boles per marxar a jugar. Perquè recordar és viure dos cops i el parc de Can Serra, no ho neguem, dóna vida.
