Andrea Vicente

Tenir por no és dolent. Por a un futur incert. Por a un nou repte. Por a no saber què ha passat perquè les coses canviïn com ho han fet. Por a una situació desagradable. Tenir una mica de por és part d’alguns processos pels quals hem de passar al llarg de la nostra vida. I no, tenir por no és dolent. El que és dolent és tenir por quan tu no ho has decidit. Sona el senyal, pico el botó de la porta i baixo els dos graons. Aquí comença l’aventura.

L’estació de Renfe de Barberà sembla un escenari de ficció. I, quan és de nit, esdevé el lloc perfecte per fer, com a mínim, una ouija. Parets amb grafits. Gent que s’ha confós i que es creu que són a les pistes d’atletisme (per això de saltar les tanques i tal). Adolescents amb altaveus i gent aparentment normal (tot i que no m’agrada utilitzar aquest terme) amb el cap mirant al mòbil i els cascos posats. Però l’estació de Barberà té, a més, un passadís per anar d’una banda a l’altra que no té res d’envejar al de la pel·lícula de Rec. Això per no parlar del mal olor que fa cada cop que hi vas. I jo no sé vosaltres, però aquest passadís si vinc sola el passo gairebé corrent. I no, no exagero.

Per sort avui vinc de Barcelona i no he de creuar-lo. Així que quan sento allò de “Propera parada Barberà del Vallès” hem poso la jaqueta, la bufanda, agafo la bossa i miro de no deixar-me res. I intento sortir per una porta per la qual hi surti també una noia. De vegades, sentim tantes històries, tantes notícies a la televisió que penses erròniament que tothom serà igual. Però com diu la dita “más vale prevenir que curar” i a això no em guanya ningú. I fixem-nos en els petits detalls. Sembla mentida com sempre que puc m’assec al tren al costat d’una noia o quan baixo de l’estació intento pujar les escales mecàniques (que normalment no funcionen) de forma ràpida perquè no hi ha gairebé llum. I, quan ja sóc fora de l’estació i sembla que res dolent pot passar, arriba el carrer que va cap a l’estació. I, repeteixo, això de nit molt agradable no és. Si no et lladra un dels gossos de les cases, et lladra algú que passa per allà i que no té res millor a fer amb la seva vida. Malauradament he viscut, he vist i me n’he assabentat de diverses històries que tenen com a eix central aquesta estació. I no, no em fa por explicar-les. El primer any de carrera no sabia com arribar a la universitat. Les paraules “Barberà” i “UAB” no lliguen massa bé juntes i poder anar a estudiar allà es converteix en una odissea. Després d’uns 30 dies i 15423 rutes vaig decidir que potser la d’anar amb Renfe era la millor opció. ERROR!

No va ser només un error perquè havia d’anar fins a Cerdanyola en uns trens que no coneixen el terme puntualitat. Va ser també un error que havia de baixar sola a les 7 del matí per un carrer que, com he dit, no és massa amigable i amb uns individus que sempre són per allà i et molesten. De fet, vaig deixar d’anar en Renfe quan un dia un ésser amb bicicleta m’insistia en què fos la seva novia. I jo, que a les 7 del matí tinc cara de pocs amics, vaig haver de canviar de carrer. La meva pregunta és “per què si jo vaig tranquil·lament caminant ha de venir ningú a molestar-me?”. Des d’aquell dia vaig canviar la meva ruta i vaig marxar en autobús. Un camí una mica més llarg però, com a mínim, era un autobús universitari i ningú em demanava casament. Aquesta és només una història, podria explicar d’altres perquè continuo anant a l’estació de Renfe. I sé que no només és una percepció meva. Tinc amigues i conegudes a qui les ha passat el mateix. Pot semblar una ximpleria, però la violència comença amb el micromasclisme.

I no ens enganyem. Jo viatjo més segura si vaig a Renfe amb algun amic. Però la veritable decepció és que aquests éssers no em diuen res no per respecte a mi, sinó a ell. Així que la meva solució quan no hi ha cap altra més és trucar al meu pare perquè baixi a buscar-me a l’estació. Una pena en ple segle XXI. Ser dona no és gens fàcil. Ni tu ni jo hauríem de caminar amb por. Les nostres mares no s’haurien de preocupar de si tornarem a casa sanes i estalvies. És per això també que crec que la base de la solució és la inculcació de valors i l’educació des de petits. Ensenyar a respectar. Perquè jo també tinc dret a caminar tranquil·la, a fer un volt a la nit si el necessito (sense que ningú em jutgi), a portar una faldilla o un vestit al tren si vull sense necessitat que ningú em miri. Perquè jo també tinc dret a viatjar en tren i sortir de l’estació sense cap anècdota o ensurt. Perquè la meva mare té dret a estar tranquil·la quan surto de festa i vinc sola o quan pujo de nit després d’un sopar amb amics.

Diuen que la llibertat d’una persona s’acaba quan comença la d’una altra. I quina casualitat, la nostra sempre es veu afectada. És l’hora de visibilitzar totes aquestes accions que, malauradament, no només passen a l’estació de Renfe. La unió i la lluita seran la base per crear una societat lliure d’intromissions, masclisme i por. Perquè potser qui més por té és qui condemna les nostres llibertats. I no, no podran fer-nos callar en l’època del soroll.

FER UN COMENTARI

Deixa el teu comentari
Introdueix el teu nom