És molt fàcil viure en el teu oasi personal. Aquella bombolla que els experts qualifiquen “de confort”. Però, pot ser, més que fàcil caldria parlar de comoditat. Un espai on ho tens tot o, com a mínim, tot allò que necessites per a ser una mica feliç. Tens la seguretat que tot està sota control i quan vols treure un peu fora d’aquest oasi és quan t’entren les pors. Les pors a no saber què passarà, a no saber si ho estàs fent bé, a no saber si pot ser val més la pena romandre a la teva bombolla. Però l’única manera de saber-ho és traient aquest peuet a fora. Arriscant-te. Endinsant-te en noves aventures, en noves oportunitats o en una nova vida. Perquè mai sabràs el que t’espera a no ser que tu mateix et decideixis.

Diuen que després de la tempesta sempre surt el sol. El  Però avui ha estat el dia, un dia clar que fa oblidar els dies de pluja i fort vent que ens han deixat una mica més confinats a casa, a la nostra, també, bombolla personal.

El terra és ple de sorra mullada, d’aquella que encara és tan tova que se t’enganxen els peus. I aleshores recordo una anècdota de quan era petita, de quan venia a aquest parc a celebrar els aniversaris i una amiga va decidir que era una idea brillant pujar a sobre del que jo anomeno oasi. Sí. Aquella zona encerclada amb aigua i palmeres de Hollywood del Parc Europa. Una zona on posa clarament el senyal de prohibit banyar-se. Qui voldria fer-ho en un oasi de poc més d’un pam d’alçada? Doncs la noia va saltar i va pujar a sobre de la plataforma. Arribar va ser fàcil, sortir d’allà….imagineu. Sabates a la mà, mitjons fora i peu a peu fins a poder sortir. I una esbroncada de la mare, és clar. No va banyar-se però el senyal va cobrar sentit per a mi. Records que, en definitiva, et fan pensar en l’evolució. No només dels espais com aquest, sinó també de cadascú de nosaltres. El Parc Europa és una zona acollidora, rodejada de blocs de pisos i de natura. I de la famosa tirolina. Quan era petita i arribava el diumenge sempre demanava anar una estona al “parc de la tirolina”. D’això ja fa temps, tant que ens podríem remuntar a l’època de quan els nens preferíem anar al parc a parlar pel Whatsapp. El Parc Europa està envoltat de bars, de terrasses a les quals en ple estiu no et pots ni apropar. D’espai d’esport per a gent gran, d’una zona per escalar la piràmide vermella i veure, des de dalt, l’oasi. I d’una pista de futbol i de bàsquet on, a la meva època futbolera, anava a jugar a pilota. Una pista, per cert, presidida per un gran grafiti amb un missatge ben clar “Barberà per la diversitat”. M’agrada que, a la ciutat, de vegades es recordi que la diferència entre cadascú de nosaltres ens aporta i no ens treu.

I després de la meva passejada, fent treballar al cervell i recordant anècdotes antigues, arribo de nou al centre del parc. Al lloc on hi ha el que sembla una plaça gegant, de sorra, on posa que estan prohibits els gossos just en el moment en què veig com entra un. Una zona que ben bé no sé quina finalitat té. Jo, de petita, també celebrava aniversaris aquí dins. Era molt de celebracions, en sóc conscient.

L’únic pel qual m’he de queixar és per la brutícia. No és el primer cop que ho dic. Però fa pena veure l’aigua de l’oasi (ara amb més aigua que mai gràcies a Gloria) plena d’ampolles, de llaunes o de bosses de patates. Siguem diversos però sempre nets. I, sobretot, arrisquem-nos. Lluitem pel que volem fer fora del nostre oasi personal. La vida, sense risc, no té massa sentit. I tot i que creguem que fora de l’oasi hi ha un desert immens, no hi ha res com fer camí. Com aprendre caminant. Perquè segur que trobarem gotes d’aigua una mica més endavant. I, potser, és un oasi encara millor.

FER UN COMENTARI

Deixa el teu comentari
Introdueix el teu nom