Ingrid Rivero
No per esperada, o més aviat temuda, ha estat menys colpidora l’anul·lació de la Festa Major d’aquest 2020. Tanquem els ulls i la imatge que ens ve a la ment és absolutament l’oposada del que vivim aquests dies, que algunes encara ens resistim a anomenar normalitat. Festa Major és apologia del contacte, supressió de les distàncies, milers de cossos assaltant carrers i places. Una realitat incompatible amb les mesures de protecció que l’actual emergència sanitària exigeix.
L’anul·lació de la Festa Major és un cop dur pel teixit associatiu de la ciutat. S’escapa l’oportunitat de mostrar-se a la resta de veïnes en el millor aparador i, en alguns casos, també perd una important injecció econòmica amb què sobreviure la resta de l’any. Però aquesta injecció anual no és només necessària per a la tresoreria de les entitats. Som moltes a les que la nostra dosi de Festa Major ens dóna energies per passar les altres 51 setmanes de l’any intentant millorar una ciutat que sovint ens dóna l’esquena.
La Festa Major concentra en quatre dies la Barberà que aspirem a ser, un racó al mapa que mereix ser habitat, un territori on desplegar vides dignes. Aquest oasi al calendari referma els afectes necessaris per a un reconeixement mutu, renova el compromís de cuidar-nos. Una experiència compartida sobre la qual construir una identitat comuna, uns lligams amb què teixir xarxes que sostinguin les nostres vulnerabilitats i dependències.
En aquests pandèmics temps es fiscalitza la idoneïtat de cadascuna de les despeses dels pressupostos públics. És temptador etiquetar de superficials, prescindibles o, com a mínim, no prioritàries “en l’actual situació”, despeses com les de la Festa Major. No puc estar més en desacord. Crec que poques polítiques públiques tenen un major retorn col·lectiu. Poques inversions poden presumir de més i millors resultats, i rarament acaben amb els somriures que dediquem al castell de focs. Poques despeses poden estar més justificades “en l’actual situació”.
Tot i que també s’hauran valorat, segur que els factors pressupostaris no han tingut tant de pes com els sanitaris en la decisió d’anul·lar la Festa Major enguany. Celebrar-la al juliol sembla ara mateix poc assenyat. La proposta de reubicar-la al darrer trimestre de l’any, com reclama alguna entitat, és també una possibilitat incerta. Ens trobem en un escenari desconegut, completament nou per a totes. No sabem en quina situació ens trobarem en uns mesos per poder afirmar o negar si es podrà celebrar la Festa Major i amb quin format i condicions, amb l’esforç logístic i organitzatiu que suposa. Estic segur que l’Ajuntament ha posat a la balança tots els arguments abans de prendre la seva decisió, però entre els motius per anul·lar la festa major hi ha un, obvi però imprescindible, que a mi és el que més em preocupa. L’Ajuntament anul·la la Festa Major perquè pot fer-ho.
La meva preocupació no és tant pel sentit de la decisió, sinó per la manera com s’ha pres. La decisió la pren per l’ajuntament i la trasllada a algunes de les entitats que hi participen, com explica a la seva web. Que l’ajuntament tingui la capacitat d’anul·lar de manera unilateral la Festa Major és per mi un signe de la feblesa d’aquesta. Aquesta capacitat, que a Barberà es dóna per feta i sembla natural, seria impensable a altres municipis. Són moltes les experiències en les quals la ciutadania i entitats assumeixen un major protagonisme, i per tant també una major responsabilitat, en l’organització de la seva Festa Major. I comptem amb mecanismes de participació directa, més o menys formals i reconeguts, en els quals prendre de manera conjunta decisions com aquesta.
Veig i valoro els avenços respecte a la capacitat d’entitats i ciutadania en incidir en el model i altres aspectes de la Festa Major. Celebro especialment el creixent èxit i la consolidada sobirania de les expressions més purament autoorganitzades, com són el “Xiri – Espai Jove” o “l’Espai d’Entitats”. Però seria enganyar-nos no reconèixer que la Festa Major segueix sent un esdeveniment dissenyat bàsicament des dels despatxos de l’ajuntament. Són els representants polítics i en gran mesura l’estructura tècnica qui assumeix el lideratge, marca els ritmes, fa l’ordre del dia i l’acta de les reunions i es reserva l’última paraula, la capacitat de decidir, en una paraula: concentra el poder. Intenta, més o menys encertadament, administrar les demandes i propostes de diferents sectors, però sempre des d’aquesta centralitat en la governança. Sent aquesta la situació, per mi que l’ajuntament prengui decisions unilaterals sobre la Festa Major no només és legal, també és legítim. La pregunta és, com fem que deixi de ser-ho?
Crec que enfortir el caràcter popular de la Festa Major passa per que aixequem la vista de la nostra carpa, la nostra franja horària, el nostre recorregut o el nostre escenari i fem una panoràmica del conjunt de la Festa Major. Evidentment, sense deixar de cuidar i protegir aquells espais que tant ens ha costat conquerir, però amb l’ambició i la responsabilitat de fer-nos nostre allò que estimem. Les que ara fem possible la Festa Major i totes les que encara han de venir hem d’avançar cap a un escenari en el qual sigui impensable que l’Ajuntament pugui decidir unilateralment sobre la Festa Major, que aquesta sigui una responsabilitat compartida. L’aprofundiment democràtic, el millor repartiment del poder, no acostuma a donar-se per la generositat de qui l’acumula i, en qualsevol cas, de poc serviria que l’administració “deixi anar corda” si no hi ha ningú estirant per recollir-la a l’altre extrem. Per aquesta nova empenta pot ser útil recuperar el fil de la Coordinadora Pro Festa Major, reivindicar els èxits, aprendre dels errors i adaptar-la a la nova realitat.
Aquest és el debat de què és una Festa Major i què la fa possible. Per mi una Festa Major és un acte de fe. El que fa únic el primer cap de setmana de juliol és que decidim anomenar-lo Festa Major. No vull menystenir la feinada que suposa organitzar-la, les muntanyes d’hores de trucades i reunions, movent tanques, recollint cadires o posant cerveses. Els imprescindibles generadors i lavabos portàtils. Però tot això arriba després. És una conseqüència. El primer és creure-hi. És escoltar Festa Major i saber que s’apropa el cap de setmana més esperat de l’any. Apuntar-ho en lletres ben grosses al moment d’estrenar l’agenda. No escoltaràs un concert del teu grup favorit. Veuràs un espectacle de circ amb el cul a terra. Passaràs calor al sol i les croquetes arribaran fredes a la taula. La beguda tindrà gust al plàstic del got. Però serà Festa Major. I aquestes dues paraules funcionen com una contrasenya que activa la necessitat de sortir al carrer a gaudir, a compartir, a trobar-nos. És aquest acord tàcit el que fa possible aquest meravellós parèntesi. Diguem-li Festa Major, fem que passi.
