La gent no deixarà el cotxe

0

La gent que intentem impulsar un debat que repensi les nostres ciutats i la nostra mobilitat sovint ens hem d’enfrontar a l’acusació de voler forçar uns canvis “contra natura”. Unes teories molt boniques al paper però impossibles d’aterrar al món real. Com si les persones estiguessin genèticament predisposades a moure’s en cotxe i voler transformar-ho fos una maquiavèl·lica operació d’enginyeria social. “Sí, sí. Tanmateix, la gent no deixarà el cotxe”, sentim repetir com una veritat inqüestionable.

Aquesta postura obvia que, precisament, la centralitzat i protagonisme del vehicle privat, és fruit d’una sèrie de decisions, de dècades d’esforços i mesures per implementar-ho. L’actual model no té res de natural, sinó que és el resultat d’una estratègia planificada que respon a uns interessos concrets.

Cada persona escull, amb la llibertat que disposa, l’opció més convenient per cobrir la seva necessitat. No obstant això, aquesta elecció no es dona en el buit, sinó en un context social, econòmic i cultural. Moltes fan un càlcul individual que dona com a resultat el cotxe com a opció més convenient, però aquest càlcul individual està condicionat per un model resultat de decisions col·lectives. Si el cotxe ens sembla, i a vegades ho és, l’opció més ràpida, més còmoda o més econòmica, és gràcies a tot un sistema orientat a posar-li les coses fàcils. Un enorme esforç inversor de recursos públics en crear infraestructures per ell. Unes normatives i legislacions que protegeixen els seus privilegis. Una enorme reserva d’espai públic destinat al seu ús. Encara més transferència de diners públics a mans privades en forma d’exempcions, ajudes a la indústria i subvencions a la compra. Sense comptar amb el fet que les externalitats negatives d’aquest model, com les malalties respiratòries o la contaminació, s’assumeixen pel conjunt de la societat sense carregar-ho sobre les responsables.

Aquesta hegemonia del vehicle privat no només s’ha construït des de la dimensió material, també és ideològica. A través d’anuncis, pel·lícules, cançons i tota mena de productes culturals s’ha convertit el cotxe en sinònim de llibertat, d’èxit, de la classe mitjana; una conquesta irrenunciable, una part de la nostra identitat, del que som.

I, tot i aquestes facilitats, cada dia tenim més evidències que es tracta d’un model ineficient i obsolet. Què passaria si comencéssim a dedicar totes aquestes energies a promoure el transport públic, a peu, o en bicicleta? Si de la mateixa manera que li hem posat les coses molt fàcils al cotxe, com seria si ho féssim amb una mobilitat més sostenible? Quan resistiria l’hegemonia del vehicle privat sense el dopatge amb què actualment competeix?

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí