L’Abigail Marín Muñoz i la Milser Lastenia García Perla són estudiants de català del nostre centre. Les voleu conèixer?
-D’on ets?
–Abigail: Soc nascuda en un poble molt petit de Granada que es diu Cuevas del Campo, però durant molts anys vaig viure a Granada capital. -Lastenia: Soc d’Hondures, d’una ciutat que es diu Nacaome (vol dir unió de dues carns).
-Quan vas arribar a Catalunya? Amb qui vas venir? Com et senties?
-Abigail: Vaig arribar el novembre del 2022. Després d’uns anys de relació a distància, vaig venir a viure amb la meva parella ja que ell és d’aquí.
Per una banda, venia amb molta il·lusió i amb ganes de començar una nova vida. Per l’altra, deixava tota la meva família a Granada: els meus pares, els meus germans, la meva germana bessona, els meus nebots… No va ser fàcil. -Lastenia: Li vaig dir al meu pare que volia ser lliure! Vaig venir sola. Primer vaig viure tres anys a Madrid, però no vaig acabar d’encaixar-hi i vaig decidir venir cap aquí. Una amiga que ja hi vivia em va ajudar molt. Vaig arribar a Catalunya el 2011. Com que ja havia viscut en una ciutat gran, de seguida m’hi vaig adaptar i m’hi vaig sentir molt còmoda.
-Per què estudies català?
-Abigail: Vaig començar a estudiar-lo per la feina. Penso que també és necessari per poder comunicar-te amb tothom i per integrar-te quan arribes a un nou lloc on es parla una altra llengua.
-Lastenia: Vaig començar a treballar cuidant una dona gran que havia decidit que només parlaria en català. Un dia es va enfadar molt amb mi perquè li vaig guardar una faldilla i no la trobava… Jo no entenia gairebé res del que em deia, només dues o tres paraules. Aleshores, vaig veure que necessitava parlar català. El 2012 em vaig treure el bàsic 3.
-Quins curs fas actualment?
-Abigail: Ara estic fent l’intermedi 3.
-Lastenia: Estic fent l’elemental 3.
-Què t’agrada de les classes presencials?
–Abigail: Penso que és la millor manera d’aprendre una llengua, tant la part teòrica com la part oral, ja que presencialment tens l’oportunitat de parlar durant les classes i amb els companys. També és una bona forma de conèixer gent d’altres països i cultures.
-Lastenia: M’agrada tot, de les classes presencials. Coneixem altres persones i aprenem molt. No crec que s’aprengui igual en un curs en línia.
-Quina és la teva paraula o expressió preferida en català?
–Abigail: Tant de bo. Des que la vaig aprendre no se m’ha oblidat.
–Lastenia: Xiuxiuejar. És una paraula molt bonica, tot i que em costa pronunciar-la.
-Què en penses, dels catalans?
–Abigail: Estic molt contenta de les persones que he conegut des que vaig venir a viure a Catalunya. He trobat gent molt bona disposada a ajudar-me en qualsevol moment. Penso que la imatge que es té dels catalans fora de Catalunya pot ser equivocada. Com a tot arreu hi ha gent de tota mena, però no em puc queixar.
–Lastenia: No tinc res a dir dels catalans. M’han acollit, m’han respectat… Els estic molt agraïda.
-Què enyores de Granada/del teu país?
–Abigail: Encara que no hagi sortit del meu país, estic molt lluny de la meva família. Això és el que enyoro més.
–Lastenia: Només enyoro el meu pare. Estic molt integrada aquí i no trobo a faltar res del meu país. Aquí tenim de tot!
-Quines diferències trobes que hi ha entre Catalunya i Granada/
el teu país?
–Abigail: Sobretot la manera de viure. Quan surto a prendre alguna cosa, trobo a faltar les tapes de Granada i l’ambient festiu que es respira al carrer després de la feina, encara que sigui un dilluns.
–Lastenia: Hondures és un país molt pobre, amb poques opcions de trobar feina i molt insegur. És molt diferent d’aquí.
Imatge presa el primer dia que l’Associació d’Història va accedir
al Castell el 23 de setembre de 2015
(Fons d’imatges de l’Associació d’Història de Barberà)
Quarta part: La masoveria es va buidant
En aquest darrer article parlarem del final de la masoveria del Castell, com un clar exemple del final de tota una època, en la qual la pagesia tradicional catalana havia treballat de valent i sense grans canvis des de feia segles, i que fins ara havia sobreviscut en un món que avançava amb passes de gegant i deixava enrere tota una forma de viure.
Acabada la Guerra Civil va néixer al Castell la Maria, dos anys després la Mercè i quatre anys més tard el Josep. La canalla va anar creixent i, a partir dels anys 50, les filles es van anar casant i van anar marxant del castell.
La masoveria s’anava buidant:
La primera filla dels masovers que va marxar va ser la Carme Vila el 1957, que es casà amb el Joan Ribot i se n’anà a viure al poble, a Barberà; la segona, la Dolors, que es va casar amb el Jordi Falguera el 1959, va marxar a Santa Perpètua; la tercera, la Mercè, que es va casar amb el Josep Sensarrih, se’n va anar a viure al Molí Vermell de Barberà del Vallès i, per últim, la Maria, que es va casar amb el Paco, va marxar cap al Cadí.
Van quedar al castell la Roser, l’Encarnación i el Josep amb el pare i la mare, fins que el Josep va haver de marxar a fer el Servei Militar.
Mentre el Josep feia “la mili”, la família Vila Oms va marxar del castell perquè el Marquès de Barberà va vendre la finca a la Caixa el 1971.
Després de 40 anys com a masovers del castell, en Josep i la Dolors van haver de marxar per anar a viure amb les seves dues filles solteres, la Roser i l’Encarnación, a una casa de dos pisos que havien comprat a Ripollet després de la Guerra Civil.
Per primera vegada la família de masovers del castell viurien en una casa pròpia i aquesta reuniria totes les condicions d’habitabilitat que fins aleshores no havien pogut gaudir.
Com pesava la discriminació per raons de gènere…
El Josep, el fill menor dels masovers, va compaginar les tasques de pagès i els seus estudis als maristes de Sabadell. A diferència de les seves germanes, ell va poder fer Batxillerat. Penseu que, en aquella època, les noies de famílies amb pocs recursos tenien escasses possibilitats de formació en estudis secundaris i universitaris.
La Carme, per exemple, quan va acabar els estudis primaris va anar a Ripollet a aprendre a cosir. Fou aleshores quan va començar a treballar a casa repassant peces de roba i, amb els diners que va estalviar, els pares li van autoritzar la compra de la seva primera màquina de cosir.
El mateix Josep, germà de la Carme, ens va explicar que el seu pare sempre havia insistit que estudiés i no es dediqués a la pagesia, sinó que fes allò que a ell li agradés. El pare es va desdir de comprar un tractor de la marca John Deere perquè no volia que continués a pagès amb una vida tan esclava com la seva.
Quan el fill petit va tornar del Servei Militar ja tot havia canviat. El 1972, com que la família havia hagut de deixar definitivament la masoveria, ell va anar directament a viure a Ripollet amb el pare, la mare i les seves dues germanes. Dos anys després es va casar amb l’Araceli Boix.
La vida a la masoveria i al casell quedava ja enrere.
Imatge presa el 22 d’abril de 2017 (Fons d’imatges de l’Associació d’Història de Barberà)
Fent balanç dels anys viscuts a la masoveria del castell:
Quan a la Carme Vila Oms, fent balanç de tot plegat, li vam preguntar com recordava aquells anys a la masoveria, ens va respondre, taxativament, que la vida a pagès suposava “molta feina i poca diversió”. Els únics moments d’esbarjo de l’any, com a la majoria de poblacions dedicades a les tasques agrícoles, arribaven quan els camps ja estaven segats i se celebrava la Festa major.
Enllaçant amb aquests comentaris sobre la vida tant austera i dura que van viure al Castell de Barberà, ella ens va mostrar, a través d’un fet personal, fins a quin punt la masoveria lligava els seus membres, explicant-nos el que podria ser una anècdota, però que nosaltres, com historiadors, en fem una anàlisi que va molt més enllà: en un moment tant summament emotiu com era el bateig d’una criatura, com en aquest cas el primer fill de la Carme, el seu pare no va poder assistir al bateig perquè el Castell no tenia clau i, en no poder-se tancar, el pare s’hi va haver de quedar.
Amb ulls del segle XXI, no hi cap altra interpretació possible d’un fet com aquest que la d’estar lligats i lligades a la propietat i a la terra, a mode d’autèntica servitud feudal, com es venia fent des de l’Edat Mitjana.
El castell de Santa Coloma obre les seves portes:
Des de l’Associació d’Història estem ben orgullosos i agraïts a l’Ajuntament d’haver pogut posar un granet de sorra per donar a conèixer i apropar el nostre castell de la ciutadania. Per exemple, a través dues visites guiades al Castell, una el 22 d’abril de 2017 i l’altra per la Festa Major de 2018.
Quan el 22 d’abril de 2017, passats 40 anys des que la masoveria va haver de tancar les seves portes, l’Associació d’Història de Barberà vam contribuir a aconseguir la fita històrica d’obrir per primera vegada el Castell de Barberà a tota la ciutadania.
A part d’una introducció històrica, vam crear un díptic informatiu per a la població i una llegenda de Sant Jordi adaptada als nous temps, on el castell n’era el protagonista. La Carme Vila va ser-hi present. Aquí en teniu algunes imatges:
Imatge presa 22 d’abril de 2017 on la Carme Vila és aplaudida per les persones assistents a l’acte (Fons d’imatges de l’Associació d’Història de Barberà)Imatge presa el 22 d’abril de 2017 on l’AHB dona la benvinguda a la ciutadania (Fons d’imatges de l’Associació d’Història de Barberà)
Durant la Festa Major de 2018, en col·laboració amb l’Ajuntament i l’AAVV de Can Gorgs, vam poder dur a terme una caminada fins al castell, una teatralització i una visita guiada de caràcter històric al seu interior i exterior.
Imatge presa durant la Festa Major de 2018 en motiu de la caminada i visita guiada al castell (Cedida per Paco Cabezas, de l’AAVV de Can Gorgs I)
També vam contribuir a difondre la història del castell de Barberà i de la seva masoveria impartint una conferència dins els actes de l’Onze de Setembre de 2018 i fent una xerrada per a la Mostra d’Entitats de 2018, en aquesta ocasió amb un convidat i una convidada de luxe, el Josep i la Carme Vila Oms.
Imatge presa durant la Mostra d’Entitats de 2018 durant la xerrada sobre la masoveria del castell, amb la presència de la Carme i el Josep Vila Oms (Fons d’imatges de l’Associació d’Història de Barberà)
I ara, aquests quatre articles dedicats a la masoveria del castell, que són fruit del testimoniatge a través de la història oral, per homenatjar la família Vila Oms.
La imatge que ella guardava de com era el Castell de Barberà, la Casa de Santa Coloma, segons ens va explicar no tenia res a veure amb allò què ella es va trobar aquell dia. Ja no en quedava res.
I, per què?
El retorn al castell:
Feia 40 anys que la Carme no hi entrava i aquell mateix dia, 22 d’abril de 2017, va poder constatar els canvis arquitectònics que el castell havia sofert. Tant aquell dia com en posteriors converses i entrevistes que hem tingut amb ella, els comentaris han anat cap a una mateixa línia.
Ningú com ella, el seu germà Josep, així com la resta de membres de la família Vila Oms, coneixien el Castell. Són les persones que amb més criteri poden parlar de quins han estat els resultats del procés de reconstrucció del castell que als anys 90 es van dur a terme, a través de l’Escola Taller que allí es va allotjar.
En diverses ocasions la Carme ens ha posat sobre la taula, amb contundència, la percepció que ella en té de tot plegat. Segons el seu punt de vista, les intervencions arquitectòniques dutes a terme per a reconstruir l’edifici no respectaven l’essència d’allò què havia estat la masoveria i el castell en el qual ella i la seva família havien viscut durant tants anys.
Un per un, ens va anar comentant quins eren aquests canvis soferts. Per exemple, on ara hi ha l’escala rodona de cargol hi havia hagut una sala, a la qual s’hi accedia per l’escala que venia de la cuina (que ja no existeix tampoc), des d’on s’accedia a la comuna, al rebost, a les dues habitacions i a la xemeneia de la llar de foc.
La Carme ens va remarcar que amb les intervencions dutes a terme, a part de tirar a terra les escales que unien internament la planta baixa amb el primer pis, també va anar a terra el corral i els portals, van fer forats a les parets on hi havia les habitacions, van treure les rajoles del terra, van deixar el castell sense portes interiors, van treure una terrassa, van construir un accés exterior postís per entrar a les estances dels marquesos… entre altres canvis.
Imatge presa el 22 d’abril de 2017 que mostra algun dels canvis soferts (Fons d’imatges de l’Associació d’Història de Barberà)
La seva percepció personal era, en paraules textuals, que el Castell “van destrossar-lo”.
La Carme del Castell:
La família Vila Oms, que varen ser els darrers masovers del Castell de Barberà, hi romangueren des de 1935 fins el 1972.
Preguntant-li a la Carme sobre la seva experiència personal durant els anys que va viure i treballar a la masoveria, ens comenta, textualment: “Passats els anys, veig que la vida a la masoveria va ser massa esclava: sense infància, adolescència, ni joventut.”
Però tot i així, els records d’aquells anys a la masoveria sempre més els van acompanyar a les seves vides.
Amb orgull, la Carme ens explica que els membres de la seva família eren coneguts popularment a Barberà com “els del Castell” i que a ella i a les seves germanes se les coneixia com “les nenes del castell”.
La Carme, per sempre més, serà “la Carme del Castell”.
Amb aquests articles, l’Associació d’Història de Barberà volem retre el nostre més sincer homenatge a la família Vila Oms i agrair a la “Carme del Castell” la seva incondicional ajuda, generositat i paciència per poder convertir els seus records en un valuós testimoni oral de la història de Barberà i de la seva gent.
Ja fa olor de roses, tinta i dracs… Abril és el mes més màgic per a totes les persones que estimem els llibres.
Avui, directa del meu joier… si no la coneixeu, us vull presentar la Julia Seales, nascuda a Kentucky (EUA), però enamorada del Regne Unit fins al moll de l’os.
Guionista (i es nota), ha publicat la seva primera novel·la, a cavall entre els assessinats a porta tancada de la reina del crim, la Sra. Christie i l’ambientació costumista de la Jane Austen.
Lumen ha fet bé en treure aquest relat divertit, irònic, intel·ligent i molt entretingut, traduït per l’Ana Mata Buil. Es veu que ja han comprat els drets per portar la història al cinema i ha sigut un debut que crida una continuació.
El títol: Un crimen con clase, amb una família sencera protagonista, els Steele. Tots tenen secrets i importància a la trama. Compte amb la Mary! No us heu de perdre les notes finals.
La Beatrice, que és la germana gran, té una obsessió que ningú pot saber, perquè viuen en un petit poble anglès amb unes normes socials molt nombroses i rígides, sobretot per a les dames.
Només us diré que ja estic esperant les següents aventures!
També existeixen les joietes voladores i les petites joies que volen volar entre les vostres mans de lectores i lectors; aquesta d’avui, n’és una.
Llegir aquesta proposta literària de Juan Marsé és un plaer també pels dibuixos de la María Hergueta. Ens presenta personatges únics, com en Bruno, que té quinze anys i és veí de la senyora Pauli, que fa volar somnis i omple el cel del barri amb paper de diari, galetes, nous, croquetes… i tot de coses bones per compartir. També ens convida a conèixer els germans Rabinad.
Aquest llibre ens ajuda a acceptar que en realitat no sabem res de la vida dels altres i que resulta imprescindible començar a mirar els ulls de la gent per poder entendre per què fem el que fem i per què som com som.
Històries que són tresors…
“Cada avión que lanzas al aire es un sueño que emprende el vuelo”
Imatge del menjador del Castell de Barberà
(Fotografia propietat de la família Vila Oms)
Tercera part: Un recorregut per la masoveria del Castell
Molts de vosaltres us estareu preguntant com era l’estructura i les diferents dependències de la masoveria del castell durant els anys que la família Vila Oms van estar-ne al càrrec.
Visitem la masoveria del castell:
Iniciem el recorregut des de les parts exteriors del castell cap a les interiors:
Quan avui dia ens acostem al Castell de Santa Coloma, el primer que veiem és part d’un fossar a un dels seus laterals. Però no us penseu que sempre ha estat així.
La Carme Vila ens explicà que aquest fossar, durant els anys que la seva família van ser al castell, estava totalment tapat. Possiblement, les diverses estructures defensives les havia anat perdent al llarg dels anys.
Els elements que tradicionalment s’associen als castells medievals i als contes de fades, com els merlets i matacans, de caràcter defensiu i militar, no tenim constància de la seva existència, però podem suposar que en va tenir en algun moment.
El que sí que perdura dempeus és part d’un imponent baluard de l’Edat Moderna, possiblement dels segles XVI i XVII, que va sobreviure a la Guerra de Successió (segle XVIII) i, al seu interior, la part inferior d’una torre defensiva d’uns 8 metres de diàmetre.
Plànol de la planta baixa del Castell de Barberà
Recordem que la masoveria la conformaven el Castell, els boscos i els camps de conreu, bàsicament de cereals i de vinya. Tot el conjunt era propietat del Joaquín de Sarriera, Marquès de Barberà, i la família Vila Oms n’eren els masovers.
Es tractava d’una explotació agrícola i també ramadera. Encara que ens sembli actualment impossible, el Castell tenia tots els elements propis d’una masia: pou, bassa, llar de foc, forn de pa…
Com que els Marquesos de Barberà no vivien al castell, els masovers tenien accés a totes les estances. Ens comenta la Carme Vila que van utilitzar alguns dels mobles que els marquesos hi havien deixat, com els del menjador.
Mobles del primer pis cedits pel Marquès de Barberà (Fotografia propietat de la família Vila Oms)
Per accedir al castell hi havia dues entrades principals: la dels senyors, que s’accedia per un pont, i la de la masoveria. Una vegada traspassat el mur exterior, accedim a un pati on, a l’angle nord-est, hi havia la que, suposadament, fou la darrera de les capelles, on hi guardaven els carros i la carreta.
En aquest espai exterior que envoltava els murs del castell era on hi havia els diversos compartiments per guardar part del bestiar: les vaques, els bous i els cavalls.
Accedint a l’actual pati interior del castell, veiem una estança al fons, possiblement una capella d’època medieval, que la Carme sempre ens ha dit que havia estat una presó i que era el lloc que ells utilitzaven com a galliner. En el propi pati era on hi havia els béns i les gàbies dels conills, i a l’interior del baluard hi havia la cort dels porcs.
La masoveria es dividia en dos espais diferenciats: la zona coneguda com a casa del Marquès i la masoveria pròpiament dita.
Imatge del forn de pa del castell de Barberà (Fons d’imatges de l’Associació d’Història de Barberà)
Continuant a la planta baixa, a sota la casa dels marquesos, es trobava el celler, així com el cub i la premsa a l’estança on hi havia la base de la torre fortificada que ja us hem comentat. Creuant el celler, que sembla que és una de les zones més antigues del castell, es podia arribar fins a la zona dels masovers, on es trobava l’espai dels cistells, la cuina amb el forn i la llar de foc, i el menjador.
Des de la cuina s’accedia per una escala al primer pis, on es trobaven les habitacions de tota la família i els jornalers que vivien a la masoveria.
No us penseu que cada persona tenia una habitació pròpia. Hi havia una alcova per als pares, una habitació amb quatre llits per a les sis filles, una habitació per a tots els mossos i el fill dormia al passadís.
Com que el marquès no vivia al castell, les seves estances s’utilitzaven per estendre el gra i, durant l’època de segar, com a dormitori dels segadors contractats, que hi dormien sobre un jaç de palla. S’hi accedia per unes escales exteriors.
Imatge de l’escala per on s’accedia a casa del marquès (Fons d’imatges de l’Associació d’Història de Barberà)
La vida al Castell:
Parlem de les comoditats o, més ben dit, de les incomoditats pròpies de la vida a pagès. La masia no tenia instal·lació ni d’aigua ni de llum, ni de gas, ni de telèfon, per la qual cosa es vivia amb una certa precarietat. Alguns exemples:
Quan es feia fosc, només tenien la llum minsa de les espelmes o dels llums de carburo. Durant tots aquells anys mai van tenir electricitat.
La Carme ens explicà una anècdota molt divertida de 1957: quan es va casar i va marxar del castell, com que estava tan acostumada a bufar l’espelma abans d’anar a dormir cada nit, en alguna ocasió en lloc de tancar l’interruptor de la llum bufava la bombeta de la làmpada de la tauleta de nit com si fos una espelma.
D’aigua corrent no en tenien. A través d’una canonada feien arribar l’aigua del pou fins cuina. Amb aquesta aigua es cuinava, es rentaven plats i olles, i amb palanganes havien de fer la higiene personal.
Per a les seves necessitats fisiològiques no hi havia pas ni lavabo, ni dutxa, ni WC, sinó que havien de passar amb dues comunes, una a la primera planta i una a la planta baixa, que donaven ambdues al pou mort.
Els tractes amb el Marquès de Barberà, amo del Castell:
El Marquès de Barberà, Joaquín de Sarriera i la seva esposa Inés tenien moltes propietats i castells, com el de Rubí i el de Vilassar de Dalt al Maresme. Ell, com a membre de la noblesa, era militar.
El pagament que se li feia per a poder viure al Castell i treballar les seves terres era en espècies, com tradicionalment es venia fent des de l’Edat Mitjana, i qui sap si des de temps immemorials. Inicialment, hi havia un procurador que controlava el funcionament de tot plegat. Posteriorment, venia personalment el marquès un cop a l’any.
El Marquès es quedava ¼ part de la collita dels cereals, del raïm i del vi i les ¾ restants eren pels masovers, tant per al consum propi, com per alimentar el bestiar i per vendre, però finalment aquesta ¼ part en espècie l’acabaven comprant els masovers al marquès.
Amb el blat feien farina. El blat el solien portar a moldre a Santa Perpètua de Mogoda, ja que a Barberà el molí de la Cooperativa era petit i només hi anaven per poca quantitat. Amb la farina que obtenien feien el pa per a consum propi.
Algunes llegendes sobre el castell:
El que actualment molta gent creu que és un pou situat al pati, mai es va utilitzar ni com a pou ni com a cisterna, ja que realment durant aquells anys sempre el van veure tapat, això sí, sonava a buit. Algunes “llegendes” populars diuen que del seu interior es podia arribar fins al castell de Cerdanyola. Serà veritat? Us ho imagineu?
Una anècdota que ens explica la Carme és que, abans de la seva arribada al Castell, quan els Vilardell eren encara els masovers, un mosso va trobar una gerra. Seria la gerra d’or de la que parla la “llegenda” popular?
Referent a aquesta “llegenda” de la gerra d’or, també ens explica que quan ella tenia 9 anys venia un senyor de Sabadell els diumenges a la tarda a buscar “tresors”. Es deia que algú havia amagat una gerra amb or i aquest home, amb insistència, venia a buscar el preuat tresor picant a l’interior de les parets i buscant darrere les rajoles del menjador.
També es diu que quan es va crear l’Escola Taller, entre els anys 1990 i 1992, mentre feien les tasques de rehabilitació del castell algú va trobar “alguna cosa” a una sala i hi va quedar un forat, però ves a saber… Si vols mentir, digues el que sens a dir.
Dins el terme del Castell hi havia una bassa, que era utilitzada com al seu safareig, coneguda avui dia com a Font de Can Magí. Referint-se a aquest canvi de nom, la Carme, amb un bon sentit de l’humor, apunta que algun il·luminat li va posar aquest nom potser perquè Can Magí era al polígon que es construí a les antigues terres del castell.
I aquí acabem aquest recorregut per les entranyes de la masoveria del castell i aspectes organitzatius i quotidians.
L’any 1999, en la 30a Conferència General de la UNESCO, es va declarar el 21 de febrer com el Dia Internacional de la Llengua Materna (DILM). Aquesta diada neix en record dels estudiants i activistes pakistanesos que el 21 de febrer de 1952 van ser assassinats a trets per la policia quan es manifestaven a Dhaka (actual Bangladesh) a favor de la seva llengua, el bangla o bengalí.
El Consorci per a la Normalització Lingüística celebra el DILM per valorar les diferents llengües dels alumnes de català i la riquesa cultural que suposa compartir aquest patrimoni lingüístic.
Al Servei Local de Català de Barberà, cada any commemorem aquest dia amb diverses activitats. En cursos anteriors, hem treballat els embarbussaments, les cançons d’infantesa o les paraules afectuoses en les llengües maternes representades a l’aula.
Aquest any, els alumnes han triat un mot o una expressió de la seva llengua difícil de traduir, tipus això rai o Déu-n’hi-do. Han presentat verbs típics de Mèxic com apapachar (fer una abraçada a algú); de Galícia, com poallar (ploure de manera imperceptible), o de l’Argentina, com chamuyar (habilitat per convèncer algú amb la paraula), entre d’altres.
També han donat a conèixer substantius propis de l’Equador com naño (germà); de Nicaragua, com roca (mare); o expressions diverses, com ara cónchale (denota sorpresa, indignació…), típica de Veneçuela; qué chimba (cosa bona, bonica), usada a Colòmbia; anantes (amb prou feines, Déu-n’hi-do), que es fa servir a Hondures, o estar aguja (no tenir diners), pròpia del Perú.
Per acabar, cal dir que alumnes parlants d’àrab o xinès també han presentat paraules o expressions en la seva llengua, tot i que motius tipogràfics impedeixen reproduir-les.
“Em sento com un buscador de perles”. I no sempre trobo la perla perfecta, la joia que t’ha d’agradar. La meva percepció i la teva segurament són tan diferents, que allò que a mi em sembla meravellós descobrir-te, als teus ulls potser no té cap valor.
Així i tot, vaig remenant al meu cofre de tresors; de mica en mica, fico la mà i trec un llibre. De sobte m’adono que aquest bagul no té fons. Sempre hi ha quelcom per comentar, malgrat que també és seductor no parlar de res i només gaudir de la troballa, la lectura i el moment.
Irene Vallejo és de Saragossa. Lina Vila també. La primera es va convertir en un fenomen literari el 2019 quan va publicar El infinito en un junco, traduït a més de quaranta llengües. La segona és artista plàstica, professora de dibuix i les seves il·lustracions són tan maques que elles soles ens expliquen històries que són un veritable plaer.
Aquestes dues dones han fet un llibre preciós, La leyenda de las mareas mansas, una fabula basada en Les Metamorfosis d’Ovidi. Els protagonistes són Ceix, fill de l’estel del matí, i Alcíone, filla del vent.
“Este es un cuento diferente”.
Somnis teixits per reis, desitjos de deesses, mar, ocells, pluja, lluna, caçadors de núvols…
“Los muertos no deben partir sin lágrimas”.
Morir no vol dir marxar.
Un viatge cap a l’Oracle, ficat en una cova, al peu d’una muntanya, amb un llac màgic i un bosc, a l’altra banda del mar.
I al final, cercar allò que sempre ha estat dins nostre, si ens sabem escoltar.
Aquest llibre és “la paz en medio de las tempestades”.
“La vida es un combate, y el miedo regula las fuerzas”.
L’any 2022 l’escriptor Fulgencio Argüelles va publicar als Quaderns Crema de l’editorial Acantilado, la novel·la NOCHES DE LUNA ROTA, que avui et trec del bagul; una sorpreseta blava i plena de saviesa popular, amb frases fetes i refranys, entre els potents diàlegs dels protagonistes, tot un conjunt de veïnes i veïns de Peñafonte, poble miner de muntanya, d’homes forts i dones dures.
Ens situem en una Espanya franquista, una dècada després de finalitzar la Guerra Civil. Dos joves del poble s’han de casar i tots dos tenen familiars amagats i fugits, esperant l’oportunitat per exiliar-se fora del país.
Durant els preparatius de l’esdeveniment, es reviuen els records, els recels, els crims (grans i petits), els pecats heretats dels pares, antics amors… El nuvi vol saber i posar en paraules tots els fets.
Llegirem sobre les ferides d’algunes famílies, la necessitat de “matar el pare”, sobre el perdó. Les aliances, els ideals; relats íntims sobre els fantasmes i les ombres que habiten totes les cases, culpes i represàlies.
“Para empezar una vida en Francia hay que tener la de aquí bien concluida y resuelta, porque es importante que esas mujeres que todavía no tienen nombre, pero que ya nos esperan en el balcón de las flores, nos encuentren con el corazón sin fatigas y con el cerebro limpio”.
Podrà l’amor curar el dolor? Aconseguirà el casament que tothom pugui estar present amb respecte, i celebrar plegats una alegria entre tant de patiment?
“No confundas el luto con la vergüenza”.
Doncs això, que hem de caminar amb les sabates d’algú per jutjar la direcció dels seus passos.
Continuem triant llibres que són joies per lluir a l’interior.
Josep Vila Sitjà amb el seu fill Josep a sobre d’un bou de la seva propietat
(Fotografies propietat de l’Araceli Boix)
Segona part: La masoveria en temps de postguerra
Reprenem la història de la família Vila Oms com a darrers masovers del Castell de Barberà.
1 d’abril de 1939: la Segona República agonitzava amb el triomf de l’exèrcit franquista. Espanya, Catalunya, i també Barberà, començava una llarga i dura etapa, la Postguerra: exili, repressió, malalties, silenci, pors, racionament i molta fam.
Acabada la guerra, el pare de família, com la majoria de masovers de les contrades, formava part del Sometent. El seu lema era: “Paz, paz y siempre paz”.
Model de carnet del Sometent de Barcelona (Fons d’imatges de l’Associació d’Història de Barberà)
Com va viure la família Vila aquells anys?
Com a masovers, tota la família treballava i vivia al camp. Sortosament, el menjar mai els va faltar, però van viure sense cap mena de luxe, sense els subministraments bàsics com l’aigua corrent o l’electricitat, i treballant en unes condicions molt dures tots els membres de la família.
En aquells temps, la dieta a pagès no era gaire variada. La família menjava, sobretot, els productes bàsics que donava la terra, com llegums i patates, o procedents del bestiar.
Eren temps difícils. Les noies de la família, per exemple, d’un retall de roba els feien un parell de vestits, per això anaven vestides de dues en dues iguals. Com a la majoria de llars en època de postguerra, les filles grans estrenaven i les petites aprofitaven la roba de les germanes grans.
Quines eren les tasques a la masoveria?
Dins de les feines agrícoles, els masovers conreaven diversos camps al voltant del castell, en els quals sembraven cereals, com blat, ordi, civada i blat de moro, i així com gra, patates i alfals.
També criaven bestiar, com vaques, vedells, porcs, conills, gallines, bous, cavalls i ovelles. L’objectiu era la venda de porcs, xaiets, conills, pollastres i ous a particulars.
Ens explica la Carme Vila que la seva mare anava a vendre al mercat municipal de Sabadell els dissabtes, a la zona exterior, que era el lloc destinat a la pagesia, com avui dia.
També recorda que anaven a vendre la llet de les seves vaques per les cases particulars de Barberà, amb un bon cabàs i amb les lleteres ben plenes. El pare, fins i tot, a vegades portava la llet a alguna lleteria de Ripollet.
A partir dels anys 50 van començar a conrear vinya, tant per fer vi negre com vi blanc, que també elaboraven ells mateixos, ja que disposaven al Castell d’un celler amb dipòsit i premsa. La Carme recorda que li havien de donar una part de la verema al Marquès de Barberà, però sembla ser que el seu pare li comprava la part del raïm al marquès, per tal d’augmentar la producció de vi i poder vendre’l en garrafes i botes a la població.
Espai del castell on es trobava el celler (Fons d’imatges de l’Associació d’Història de Barberà)
De bon matí, quiquiriquic:
Al camp tothom es llevava de bon matí, abans què es fes clar, es calçaven les albarques i els mossos es prenien una copa d’aiguardent i… a treballar. Primer arreglaven el bestiar i després esmorzaven. Acabat aquest àpat es feien les feines del camp.
Un cop de mà extern:
Com que hi havia molta feina a fer a la masoveria, en Josep Vila va haver de contractar a quatre jornalers, que vivien amb ells. La Carme recorda, sobretot, a un jornaler que es deia Juan i venia de Soria. Realment, eren com una gran família.
Quan era temps de segar els camps de cereals, recorda que venien uns 10 o 11 segadors de Vic. Bon cop de falç!
Mentre durava aquesta tasca, aquests dormien a la zona de la casa dels marquesos, sobre llits de palla, però sempre menjaven tots junts.
Una vegada els camps estaven segats, la Carme recorda que venia una màquina de batre, per tal de separar el gra de la palla. La palla es deixava a fora, als pallers, al voltant de l’era. A pis de dalt de tot de la masoveria era el lloc on guardaven el gra, com el blat de moro, i a la pallissa que hi havia sobre la quadra de les vaques s’hi guardava la trepadella i l’alfals.
Quines feines tenien assignades les dones de la casa?:
Les dones, a més a més de les tasques domèstiques de neteja i condicionament de les diverses estances del castell, la cuina, el menjador i els patis, i de rentar la roba i tenir cura de les persones, també se’ls afegien tasques pròpies del treball al camp, com les de batre el gra, a més de ser les encarregades de cuinar i portar el menjar als homes que eren al camp.
En època de sega, a elles se’ls afegien feines que normalment desenvolupaven els mossos, com per exemple tenir cura del bestiar.
Detall del pati interior del castell (Fotografia propietat de la família Vila Oms)
Les tasques que desenvolupaven les noies eren, bàsicament: munyir les vaques, acompanyar a la mare a vendre la llet per les cases de Barberà o al mercat de Sabadell els dissabtes, netejar les corts, fer les garbes al camp o treure l’aigua del pou, que com que era una tasca molt pesada, les filles s’anaven tornant. El germà petit de la casa, tot i que solia portar el bestiar a matar, havia treballat sempre fora del castell.
També les noies es dedicaven a repartir aigua al bestiar amb galledes, menys a les vaques, que se sabien elles soles el camí per a baixar al riu a beure aigua.
Com era la infantesa a la masoveria?:
En aquells anys, de ben joves, tots els fills i filles havien de compaginar el treball a la masoveria amb l’educació.
I com s’ho feien per compaginar la canalla les tasques a la masoveria amb l’escola?
La Carme Vila ens explica que després Guerra Civil va venir un mestre, el senyor Serra, a fer classes a la masoveria del castell durant un temps, als matins.
Posteriorment, les germanes més grans de la família van anar durant un temps a estudiar al Barri de La Creu de Barberà, a la que avui dia coneixen com Acadèmia Serra.
Més endavant, les germanes grans van anar a les Escoles de Barberà. Hi anaven creuant el bosc i, en arribar al riu Ripoll, creuaven saltant per les pedres del riu o per la passera, però era molt perillós perquè hi havia risc de caiguda al riu. Més d’un dia…
Per aquest motiu, quan el marquès va fer enquitranar algunes vies properes al castell per a fer-lo més accessible, com la carretera que anava a Ripollet o la carretera que anava a Santiga per Can Rectoret, a la família els va semblar molt més segur anar a estudiar a les monges de Ripollet, ja que el trajecte per carretera era molt més segur que travessar el riu.
I quan arribava la temporada d’estiu, feia una estada al castell una mestra de Lleida per tal de fer-los classe tres hores al matí i tres a la tarda.
La Festa Major, l’anhelat descans:
Després de tot un any treballant de sol a sol, prou que es mereixia tota la pagesia uns dies de descans, coincidint amb el moment de l’any en què les collites estaven ja fetes. Com diu la dita: el blat al sac i ben lligat.
Quan arribava la Festa Major el pare llogava sempre un “palco” de l’envelat.
Com ja us vam explicar als articles sobre la Festa Major de Barberà, els actes que es feien a l’envelat eren organitzats per la Cooperativa Agrícola, ja que era l’ànima del poble. Vegeu també el llibre que el 2007 vam publicar amb la recerca històrica duta a terme amb motiu de la inauguració del TMC:
Maria Teresa Sánchez Costa Passat i present de la Cooperativa (2007)
Recorda la Carme que el seu pare era soci de la Cooperativa i que la mare i les germanes grans hi anaven a veure la funció de teatre i el tan esperat ball.
En aquella època les festes majors eren el lloc d’esbarjo i trobada del jovent. Justament la Carme ens explica que durant un Ball Quintos al pis de dalt de la Cooperativa, un noi la va venir a buscar per ballar, convertint-se amb el temps amb el seu marit.
Algunes anècdotes de Postguerra:
La Carme Vila també recorda diverses anècdotes. Una d’elles va suposar un bon ensurt pel seu pare: una nit, van sentir uns sorolls força estranys i, en llevar-se el pare per esbrinar què passava, va notar que havien entrat a la porquera, on va trobar una bossa de ganivets. Sembla ser que algú havia intentat matar i emportar-se algun dels seus porcs. Mai es va saber qui havia sigut.
Un altre dia l’ensurt el van tenir amb un control de la Guàrdia Civil, mentre portava el seu pare el gra al molí a moldre. Sembla ser que la Guàrdia Civil el va interceptar i, en revisar el carregament, van veure que el blat s’havia barrejat amb quatre grans d’altres cereals i, com que el blat era per a fer pa, els van denunciar pensant que estaven fent una infracció. Finalment, els sacs de blat els van portar a l’Ajuntament. Assabentat el Marquès de Barberà dels fets, com que era militar i home influent, els va protegir i va fer retirar denúncia. Tot va quedar en un ensurt.
Totes dues anècdotes tenien un denominador comú, ja que, com recordareu, eren èpoques de racionament i escassetat d’aliments, de molt pillatge i d’un estricte control sobre la població per part de les autoritats i de la Guàrdia Civil.
Tot i viure sota un règim dictatorial, aquells anys van anar passant i l’economia del país es va anar recuperant amb l’arribada de l’anomenat “desarrollismo”, on qui podia es comprava el seu primer SEAT 600, o una televisió, però la vida a la masoveria del Castell seguia ancorada, pràcticament, a l’Edat Mitjana.
Visitant aquesta pàgina acceptes les seves condicions d'ús i la política de privacitat i cookies.AcceptaRejectLlegeix més
Privacy & Cookies Policy
Privacy Overview
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
