Primera part: L’arribada a Barberà en temps convulsos
El dia 6 de març de 2020, després de tota una tarda treballant en aquest article, el Lluís i la Maria Teresa de l’Associació d’Història de Barberà ens vam acomiadar fins a la propera setmana, per continuar-lo redactant. Qui ens ho anava a dir…
Aquell mateix cap de setmana començava un llarg confinament i les nostres activitats van quedar paralitzades. El nostre món, tal com el coneixíem, va quedar aturat.
Dos anys més tard, amb energies renovades, vam reprendre aquest article i, amb il·lusió, avui us el presentem.
El perquè d’aquesta recerca:
El nostre objectiu per aquesta sèrie d’articles no és explicar ni la història ni les característiques arquitectòniques del nostre castell. A aquestes qüestions i als resultats de les darreres recerques històriques i arqueològiques sobre Barberà i els seus castells, ja en parlarem en properes publicacions.
Aquests articles que els presentem volem que siguin un homenatge a la família VILA OMS, últims masovers del Castell de Barberà i, en particular, a la Carme i el Josep, fills dels masovers del Castell, amb qui vam tenir la sort de compartir estones entranyables escoltant les seves vivències dels anys que van viure-hi.
Els volem dedicar a la memòria d’en Josep Vila Oms, que ens va deixar a començaments de l’any 2020.
El paratge:
Tot passejant pel Bosc de Santiga entre els arbres, gaudint de la natura, o potser entre avingudes asfaltades i naus del polígon industrial, descobrim amb sorpresa una gran estructura arquitectònica.
En veure-la, ens costa definir a simple vista què és o què va ser i en quina època va ser construïda. Aquesta peculiar edificació es coneix popularment com el Castell de Barberà.
Però, us imagineu com devia ser viure al Castell com a masovers al segle XX, amb unes condicions de vida pròpies de l’època medieval?
Us feu a la idea de com era la feixuga tasca de gestionar-lo dia a dia com a explotació agropecuària? A través d’aquest i els propers articles ho anirem desgranant.
Per començar, uns breus apunts d’història:
El nostre actual castell, que té el seu origen en un alou medieval que al segle XI, era conegut com a Casa de Santa Coloma. Es troba en un paratge insòlit i és més que mil·lenari. N’ha vist de tots colors i ha patit moltes transformacions en les seves pedres, en els seus propietaris i també en els seus usos.
Fa uns 1000 anys fou una casa forta de la Marca Hispànica, potser d’origen romà, convertint-se en una senyoria feudal durant l’Edat Mitjana i passant per les mans de diverses nissagues que explotaren les seves propietats i recursos naturals, esdevenint un emplaçament cabdal per al territori que inclús comptà amb capella i cementiri propis.
Segons les investigacions dutes a terme per en Marc Estapé, al segle XV es fusionà la propietat de la Casa de Santa Coloma amb la del Castro Barberano o Castell de Barberà, que sembla ser que va quedar destruït al segle XV pels efectes, possiblement, d’un terratrèmol. Sí, sí, ho heu llegit bé. Amb el temps, fins i tot, les dues propietats arribaren a confondre’s.
A partir de la seva reconstrucció, després d’haver sigut destruït durant la Guerra de Successió, al segle XVIII es convertí en una masoveria, de la qual tenim ben poca informació.
Des de l’Associació d’Història de Barberà, però, hem tingut la possibilitat de conèixer i conversar llargues estones amb membres de la família Vila Oms, concretament amb la Carme i el Josep, amb qui hem pogut nodrir-nos de les seves vivències com a fills dels masovers del Castell, que són part de la història de la nostra població.
Aquests articles tenen com a base les fonts orals obtingudes a través de les entrevistes i converses amb alguns dels seus protagonistes.
Tot va començar quan…
El setembre de 1935, la família Vila Oms s’assentà al Castell de Barberà, procedents del Brull, al Montseny. Era una família que durant diverses generacions s’havien dedicat a la pagesia, com a masovers.
Per quins motius van venir a Barberà?
La masia del Brull on vivien, en anar creixent la família, va quedar petita per acollir a tantes persones. Fou aleshores quan un dels germans petits de la família Vila Sitjà es quedà com a masover d’aquella masia i la resta de la família buscarem una altra masia molt més gran a on tothom hi pogués caber. I a on creieu que la van trobar? Doncs… al Castell de Barberà, ja que en aquells moments no tenia masovers.
Segons ens explica la Carme Vila, els anteriors masovers havien estat la família Vilardell, de la qual un net, en Josep Vilardell Grané va ser alcalde de Barberà entre 1941 a 1949.
La família que va arribar a Barberà estava composta pels dos avis paterns, el Lluís Vila i l’Encarnación Sitjà, els seus fills Ton, Joan, Lluís i Pilar, i el fill gran, en Josep Vila Sitjà, casat amb la Dolors Oms Comas, i les seves tres filles, la Roser, l’Encarnación i la Carme Vila Oms.
Com diu una antiga dita: “qui es casa, que faci casa”. I això és el que va passar. A poc a poc, a mesura que els fills i filles del Lluís i l’Encarnación es van anar casant, van anar marxant de la masoveria. L’última de les seves filles, la Pilar, quan es va casar va anar a viure a Castellar i es va endur amb ella als seus pares, el Lluís Vila i l’Encarnación Sitjà.
Va ser aleshores quan en Josep Vila Sitjà, la Dolors Oms Comas i les seves tres primeres filles es quedaren com a únics masovers del Castell de Santa Coloma. Posteriorment, serà a la mateixa masoveria on naixerien la resta de fills i filles, que van ser la Dolors, la Maria, la Mercè i el Josep.
Els primers convulsos anys
Pocs mesos després de la seva arribada al castell, ja podeu intuir què va passar. Sí, el juliol de 1936 es produïa una insurrecció militar feixista contra la II República i va començar la Guerra Civil Espanyola.
La Carme Vila Oms, com que en aquella època era molt petita, ho recorda vagament. Tot i això, ens ha explicat algunes anècdotes d’aquells dies difícils, com per exemple que en plena guerra va néixer la quarta germana, la Dolors, o que el seu pare es va haver d’amagar durant un temps a dins del propi castell.
També ens explica que durant un temps tota la família van haver de deixar el castell perquè es va convertir en un polvorí de l’Exèrcit Republicà. Sortosament, la seva mare i totes les filles van ser acollides a la masia de Can Batista pels seus masovers, la Maria, el Miquel i el seu fill, en Ramon Bayés.
Sembla ser que fou aleshores quan el seu pare es va haver d’amagar entre el ramat per anar del Castell a Can Batista. Segons ens diuen, de dia el seu pare estava amagat entre les bardisses del Torrent Boscà i a les nits entrava per la pallissa a la masia a sopar i a dormir amb la seva esposa. Aquesta situació, evidentment, la van mantenir en secret, fins al punt que la Carme recorda que la mare se n’anava a sopar al llit i sempre deien: “sí que menja aquesta dona”.
Acabada la guerra, la família va tornar al castell. La mare estava novament embarassada, en aquesta ocasió, de la Maria.
Quan van retornar al castell, dels dos vedells que hi havien deixat quan van marxar, a un se l’havien menjat els militars que l’havien ocupat i l’altre el van trobar malalt i ple de crostes, però el van salvar rentant-lo amb zotal.
Passada la Guerra Civil, era el moment de reprendre les seves feines com a masovers del Castell.