A Minesota van aprendre a conviure amb el fred amb una temperatura quotidiana de 20 graus sota zero.

Gonzalo Candanedo Fernández

Quan l’Andrés Aragoneses, físic de 47 anys, no està fent classes a l’aula o investigant al seu laboratori de la Eastern Washington University  a Spokane als EUA, aprofita per gaudir del seu temps lliure. “M’ho passo molt bé fent vídeos de divulgació científica, les “Cata de física“. També sóc molt aficionat a llegir o veure ciència-ficció. Fins i tot he escrit una novel·la d’aquest gènere, “Mundo Pequeño”. També em dedico a conèixer millor la zona on vivim, l’altre dia vam agafar el cotxe per fer una excursió i visitar un detector d’ones gravitacionals a Hanford.”

Tot i haver nascut a Madrid i el seu currículum nòmada, que el va portar per Badalona, Badia, Barberà, Barcelona, o Terrassa abans de creuar l’Atlàntic, si fem cas de la dita que “un és del lloc on viu la seva adolescència” no hi ha cap dubte que l’Andrés és barberenc. Va ser a l’Institut La Romànica, mentre estudiava BUP on va descobrir la Física. “Em va enamorar. Vaig descobrir en aquell moment qué era el que volia fer”. Després de cursar aquesta carrera a la Universitat Autònoma va dedicar-se un temps a la docència, primer a Secundària i després a la Universitat Politècnica de Catalunya a Terrassa. Fent el seu Doctorat va tenir l’oportunitat de fer una estada de 3 mesos a la Duke University, a Carolina del Nord, a la costa est dels Estats Units. “Sabia que dedicar-me a la meva passió a Espanya significava malviure, en canvi allà la ciència gaudeix de tots els recursos i el reconeixement, és el millor país per investigar”. Així que amb el doctorat acabat va aprofitar la primera oportunitat per agafar un avió i reincorporar-se a l’equip investigador a Carolina, ara fa quatre anys.

“Evidentment va ser una decisió presa per tota la família, i en aquesta no només vam tenir en compte la meva trajectòria acadèmica. A la primera estada ja ens havíem endut una molt bona impressió de com vivia la gent aquí i era una vida que ens agradava tant per mi i la meva dona com per la nostra filla.” Tot i que no va ser una decisió traumàtica, l’Andrés confessa que amb la il·lusió per l’oportunitat també convivia una mica de por. “No sabia si estaria a l’alçada, es tracta d’una de les 10 Universitats més prestigioses del país, on hi treballen premis Nobels. Aquí s’espera de tu el màxim, els millors resultats, el repte és trencar les fronteres del coneixement cada dia.”

L’Andrés ha tingut l’oportunitat de conèixer a científics com el Bill Philips, premi Nobel de física el 1997.

Van arribar a un lloc conegut i amb una estabilitat laboral però recorda l’aterratge a Carolina com a dur. “Has de començar de zero, els primers mesos vam haver de muntar la nostra vida en un context que era nou per tots tres, sumat a les dificultats de l’idioma”. En aquesta adaptació van trobar una ajuda sorprenent: la indústria audiovisual americana tan present en la nostra dieta cultural. “Tens la idea que les sèries i pelis seran estereotips, però quan estàs aquí t’adones que estan molt ben fetes, és aquesta realitat tal qual. Els Simpsons ens han ajudat a entendre moltes coses” reconeix l’Andrés entre riures.

Una de les coses que els va seduir va ser l’amabilitat i la tranquil·litat que transmetia la gent que es trobaven pels carrers. “Imagino que veia el contrast amb Espanya, en plena crisi, on la sensació era d’estrès i mal humor. Ho notava fins i tot a l’hora de conduir”. Quant al tracte rebut pel seu origen, en el context acadèmic la múltiple procedència dels seus col·legues és la norma, fins i tot un factor que augmenta la teva vàlua “S’adonen que la teva experiència aporta una diversitat que enriqueix la qualitat tant de la docència com de la investigació. Les millors Universitats són les que s’esforcen més a captar talent d’arreu del món”. Fora de les parets de la universitat també tota la família ha rebut un tracte que qualifica d’exquisit, tot i que s’adona que l’experiència de ser blancs i europeus no és el mateix que si tinguessin trets llatins o africans. “Nosaltres no l’hem patit és evident que el racisme existeix, seria absurd negar-ho”.

Ens parla de les moltes realitats que conviuen al mateix país. “Hi ha una Amèrica en la qual no ens movem ni ens volem moure, però inevitablement la veus. I és cert que fets com la presidència de Trump dóna ales a què es facin més visibles. Una part de la societat que viu obsessionada per una interpretació literal de la Bíblia, les armes i un fonamentalisme patriòtic. En realitat no és més que la ignorància i la por a allò que desconeix”. Però afortunadament, l’Andrés i la seva família han pogut conèixer i integrar-se en una Amèrica oberta, amable i acollidora “En la que no et jutgen per qui ets sinó pel què fas”.

Un dels millors exemples d’aquesta Amèrica els estava esperant al lloc més insospitat. Quan va finalitzar la seva investigació a la Duke University es van traslladar a Northfield, un petit poble de Minnesota, un estat al centre dels Estats Units i fronterer amb el Canadà. Després d’Alaska és el més fred dels Estats Units, amb hiverns blancs a 25 graus sota zero i caminant sobre llacs gelats.

A Minesota van aprendre a conviure amb el fred amb una temperatura quotidiana de 20 graus sota zero.

En aquest context, allunyat de les dues costes i en un entorn rural, el poble de Northfield els va sorprendre per la mentalitat oberta i progressista que es respirava. Sens dubte per influència de les dues universitats, el gran pes de la comunitat internacional acaba impregnant el poble. “També deu influir que allà arribès molta gent provinent de Suècia i Noruega, es respira un ambient different“. Un exemple d’aquesta mentalitat més relaxada respecte l’asfixiant patriotisme és que mentre al sureny estat de Carolina el jurament a la bandera es fa cada dia a les escoles abans de classe aquí només es feia un cop a la setmana, el mínim exigit per la llei.

Però aquest patriotisme té moltes cares i també és un dels ingredients de l’èxit científic estatunidenc. “Aquí la societat vol que el seu país sigui capdavanter. És un orgull ser els primers a desenvolupar una teoria o una nova tecnologia”. Una aposta que és compartida tant pel sector privat com per l’administració. “Aquí funciona perquè s’ho creuen. Tenen clar que els resultats només arriben dedicant els recursos necessaris i assumeixen que gran part dels diners no donarà resultats, però una altra part sí”.  El patriotisme ajuda a explicar l’èxit de la fórmula, però hi han altres factors: “Per la iniciativa privada té un retorn econòmic que multiplica la inversió, ja sigui en forma de patents, millora de la productivitat …” El compromís de l’Administració Pública sovint té a veure amb la potencial aplicació militar de les descobertes. “La meva primera investigació a la Duke University, sobre criptografia quàntica, era finançada per la branca militar del govern”.

A Northfiled va passar dos anys més al Carleton College on principalment es dedicava a la docència, tot i que mai va aparcar la investigació, malgrat que no estava entre les seves obligacions contractuals. Un cop va finalitzar el seu contracte, tenint la possibilitat de prorrogar-ho, va estudiar altres ofertes per acabar fent una nova mudança en direcció al Pacífic, a la ciutat de Spokane, on va arribar fa només uns mesos.

Vistes des del seu despatx al Carleton College, on la docència era la seva principal responsabilitat.

Aquesta alta mobilitat laboral no té res a veure amb la precarietat, pel que ens explica l’Andrés. “Quan canvies de feina és amb la idea de millorar. Jo ara sí que tinc una plaça definitiva, però no descarto un nou canvi si arriba una oportunitat interessant. Aqui no existeix aquesta cultura d’una feina per la resta de la teva vida. Pots estar en molt bones condicions, però apareix una oferta que millora el teu sou, és un repte que t’estimula o t’agrada més el clima del lloc i canvies amb tota naturalitat, encara que impliqui un trasllat de milers de quilòmetres”.

A la Eastern Washington University de Spokane l’Andrés combinarà la docència amb la investigació del comportament caòtic a partir dels làsers, en un laboratori que encara ha d’engegar. Aquesta ciutat de 220.000 habitants es troba a l’anomenat “Desert del Nord” a uns 400 km de la capital de l’estat, Seattle. “Es troba una mica al mig del no-res, entre camps i cultius, pero molt a prop de llacs i  muntanyes. A la ciutat hi ha serveis i oferta cultural de tot tipus”. En aquesta mudança han pogut comprovar un cop més els grans contrastos socials que caracteritzen a aquest país. “Excepte el centre, a primera vista tots els barris són iguals, tots tenen cases amb jardí. Però només fent una passejada pots adonar-te de quins barris t’agradaria viure (tot i que sovint no t’ho pots permetre) i en quins hi ha una degradació que ni t’ho planteges. I poden ser dos barris que estan al costat”.

Ha tingut la oportunitat de conèixer a molts dels seus ídols, tot i que alguns ha estat a través de la ficció.

Ara que l’Andrés i la seva família comencen a arrelar en la seva nova destinació, és el moment de mirar enrere i lluny, a l’altra banda de l’Atlàntic. Entre les coses que enyora no pot faltar un clàssic: el pernil. I un altre més sorprenent “el sistema de salut, el d’aquí és un desastre”. Per suposat pesa la llunyania de les persones amb les quals ha crescut “Pots fer un skype de tant en tant, però no és el mateix contacte”. Però aquest fet no el fa dubtar ni un moment davant de la pregunta de si es planteja la tornada “Si, de vacances de tant en tant.” Així que des de la distància deixem que l’Andrés continuï fent avançar el coneixement i la ciència per ajudar-nos a comprendre el món en què vivim.

FER UN COMENTARI

Deixa el teu comentari
Introdueix el teu nom