Gonzalo Candanedo Fernández
Des de 1876 metres sobre el nivell del mar i envoltada d’alguns dels pics més emblemàtics dels Alps la Ivonne ens confessa que mai s’havia plantejat que marxaria a viure a l’estranger. Però els plans de vida es van definint i canviant i, tot i que ella faci servir la paraula estratègies, cada decisió que ha pres ha estat fruit de la motivació i assegurant-se de gaudir cada moment.
A l’estiu del 2011 va tornar d’uns mesos d’Erasmus a Lisboa amb la idea de finalitzar els seus estudis de Belles Arts, però no va trigar a adonar-se que el futur que volia no passava per aquest camí. “Estava treballant i no podia dedicar les hores necessàries als estudis, a més cada cop em costava més trobar el sentit a finalitzar la carrera”. Així que un any després va tornar a Lisboa, on l’esperava la seva parella i una ciutat que l’havia enamorat. “No m’identifico gaire amb aquesta etiqueta dels joves que han de marxar per tenir una carrera professional. Jo vaig anar a Lisboa a treballar de cambrera, fins i tot amb salaris més baixos dels que tenim aquí. El que em va fer decidir-me era la vida que volia tenir, no les expectatives laborals”. Tot i haver aparcat els estudis acadèmics, en aquest període va trobar la motivació o el temps per dedicar-se als aspectes més creatius, com la fotografia o la il·lustració, disciplina en la que ha acabat aprofundint més.
Després d’uns anys vivint a la capital portuguesa amb la seva parella, el Zé, compartien la sensació de que estaven tancant una etapa. “Els darrers mesos treballava a jornada completa a un bar i a més totes les nits del cap de setmana en un pub musical al Barrio Alto, era esgotador. Teníem ganes de fugir del ritme de la ciutat i viure una altra experiència més a prop de la natura”. A través de l’àmplia xarxa d’amics portuguesos repartits pel món van tantejar diferents possibilitats, fins que van decidir-se a provar sort a Suïssa. “És cert que en la decisió vam tenir en compte millorar la situació econòmica, però no va ser el factor determinant. No puc dir que tinguéssim la necessitat de marxar, ni que no hi haguessin més opcions. Vam escollir l’experiència que ens venia de gust viure”. La Ivonne va passar amb la seva família als Pirineus els primers mesos del Zé a Suïssa i quan ell va aconseguir una estabilitat laboral es van retrobar en la que seria la seva nova llar, al poble muntanyenc de Zermatt.
Aquesta postal nadalenca és la darrera parada de la línia de tren, única manera d’accedir-hi ja que no es pot arribar en cotxe. Es troba al cantó del Valais, de parla alemanya i on es poden gaudir els Alps en la seva màxima esplendor, molt a prop de la frontera italiana. Està als peus del Matterhorn, un dels pics més llegendaris de la cordillera europea i un autèntic mite per alpinistes de tot el món des de fa generacions. De fet, el desenvolupament i transformació de Zermatt no s’entendria sense aquest pic que dona forma i logo a les conegudes xocolatines Toblerone. Des dels començaments del segle XX ha anat augmentant la seva popularitat entre els amants de la muntanya i l’esquí, convertint-se en un destí turístic de fama mundial, això sí, reservat a les butxaques que s’ho puguin permetre. Cada hivern, junt amb els esquiadors més privilegiats de diferents països europeus i de la resta del món, també aterra a Zermatt tota la gent que fa els treballs de temporada que fan rutllar la indústria turística. Durant l’hivern Zermatt duplica els seus 5.000 habitants amb aquesta força de treball que manté a tota màquina hotels i restaurants, amb orígens també diversos però amb una proporció molt diferent, ja que aquests mesos els portuguesos són més de la meitat dels habitants d’aquest municipi suís. Aquest perfil de turistes fa que el cost de la vida sigui fins i tot més car que la ja elevada mitjana a Suïssa, però la Ivonne ens diu que no hi ha cap conflictes o veus crítiques amb el turisme. “La gent de Zermatt tenia propietats i terres de les seves famílies, però d’una explotació rural sense rendiment es va passar a una explotació turística amb la que han fet molts diners. De fet, a la que els hotels deixen d’estar plens ja es veu com un problema”.
Al cap d’una setmana d’arribar, la Ivonne ja havia trobat feina. “Netejava habitacions en un hotel i realment va ser molt dur, molts dies arribava a casa plorant. No m’agradava la feina, ni les condicions ni l’ambient”. Després de fer una temporada d’hivern i un estiu es va marcar l’objectiu de canviar. Va trobar feina a Les Marmottes, un petit restaurant familiar a peu de pista a Furi, un veïnat de deu cases al mig de la muntanya, on ara viu amb el Zé. Per “esperit de supervivència” va aprendre l’alemany en un temps record i això li va obrir les portes a feines més valorades i amb millors condicions. “Aprendre l’idioma va ser un canvi radical. També en la manera com et tracta la gent de Suïssa o els teus caps a la feina, fa que et respectin més.” Les condicions i el tracte que té a la seva feina actual són bones, però reconeix que, a diferència de quan estava vivint a Lisboa, aquí sí que es reconeix en la categoria migrant. “Són molts petits detalls que et recorden que, al cap i a la fi, no ets com els d’aquí. La gent suïssa amb la que he treballat sovint ha estudiat hosteleria, pel que fa les feines més qualificades. A més tenen molt clar que no faran més del que diu el seu contracte, tenen aquesta seguretat per plantar-se. En canvi, als que venim de fora, és més fàcil que et canviïn sense avisar els dies de vacances, et demanin fer més hores o fer tasques que no són les teves. És cert que això passa a tot arreu i amb tothom, però la posició de debilitat que tens com a immigrant ho agreuja. Haurem d’aprendre a ser fortes per posar límits i no seguir alimentant aquesta roda.” Aquesta realitat, però, també li ha obert a generar nous vincles que no s’esperava. “Tens unes condicions diferents que comparteixes amb la resta de migrants, generes una afinitat cap a aquesta comunitat. També gràcies a això he tingut l’oportunitat de conèixer a molta gent molt diferent. Si fossin veïns meus a Barberà segurament mai hauria parlat, però aquí tenim en comú aquesta part de la nostra experiència. He après molt de gent amb la que, en un altre context, no m’hauria relacionat.”
Aquest serà el quart hivern que la Ivonne treballarà a les Marmottes i aquesta estabilitat li permet també centrar-se en la resta dels seus projectes de vida. Entre les temporades d’estiu i hivern, els mesos que no està als Alps torna a Catalunya, a Sant Jaume Sesoliveres, on continua desenvolupant la seva faceta més artística de la mà del Col·lectiu Editorial Bauma. “En aquest projecte he trobat la manera de vehicular la meva creativitat. A tothom li fa il·lusió fer una exposició, però el meu futur no passa pel món de les galeries d’art de Barcelona. Aquí he trobat un sentit col·lectiu i polític, d’acompanyar a diferents moviments socials amb les il·lustracions del que s’edita”. En els mesos que passa a Zermatt no pot gaudir de massa temps lliure, a l’intens ritme del treball de temporada s’hi afegeixen els diferents encàrrecs com a il·lustradora que van arribant. “Tot i això intento aprofitar al màxim la natura i el privilegi que és estar vivint aquí. Acabes esgotada de la feina, però només dormir envoltada d’aquests paisatges ja és brutal. I viure experiències com tornar a casa en trineu després de treballar, mai no ho hauria imaginat!”.
La vida avança i els projectes amb ella. Amb el Zé es plantegen reduir les seves estades a Suïssa només als mesos d’hivern i anar arrelant en algun lloc de Catalunya. “A més de poder dedicar energies a la il·lustració i la creació, tenim ganes d’iniciar un nou projecte de vida, també lluny de la ciutat, més vinculat a la terra i més autosuficient. No tenir gaires necessitats econòmiques per poder passar amb el que guanyem treballant aquí a l’hivern. Igualment aquest estil de vida no està en contradicció amb el que tenim a Suïssa, no és un sacrifici. Si hagués de viure a Ginebra o Zurich ni m’ho plantejaria, però estar a Zermatt també és una part de la meva vida que de moment m’agrada”. A més, aquest anys han aconseguit reunir alguns estalvis per encarar el futur: “Tenir aquest coixí et dona una seguretat que et permet prendre les decisions de què vols fer amb més llibertat.”
Aquest estiu sí que està treballant en un petit hotel a Furi “Només els mesos de juliol i agost, que són els que allà fa una calor infernal i la gent està fora de vacances”, però els canvis truquen a la porta i es converteixen en plans de futur. La Ivonne té la seva estratègia per prendre les decisions que l’apropin a la vida que vol, però sense descuidar la tàctica de gaudir de la vida que té. Un futur en blanc, com la neu que l’envolta a Suïssa, pendent d’escriure o, en aquest cas, de dibuixar.
Em quedo amb ganes de veure un dibuix seu!
La seva força segur s’hi veu reflexada.