Barberà al món// Txus Sanz: de l’esplai al despatx presidencial

Gonzalo Candanedo Fernández

Si avui el Txus està a 9.000 km de distància i a 7 hores de diferència horària és conseqüència dels llocs i moments on ha estat abans. “L’itinerari es va construint pas a pas, no és premeditat. Es van donant circumstàncies i un pren decisions. Jo no m’hauria imaginat fa deu anys que estaria aquí. “

Segurament una de les primeres decisions que va prendre el Txus i que més ha influït en el seu posterior itinerari va ser la d’implicar-se al teixit associatiu de Barberà del Vallès, ciutat on va néixer fa 45 anys. Referent de l’associacionisme educatiu local, durant molts anys va ser el coordinador de l’Esplai El Piolet i va participar activament en la creació del Casal de Joves Obriu Pas i de l’Ateneu Tangram (avui Ateneu Abril). De fet, va ser la seva trajectòria associativa la que li va portar per primer cop a l’Equador, on resideix actualment. “Va ser l’any 2002, la federació de Casals de Joves de Catalunya va organitzar una trobada internacional a Cuenca (Equador) anomenada “Juventudes Creadoras”. Aquesta va reunir organitzacions juvenils d’Europa i Amèrica Llatina i allà vaig establir els primers vincles amb el teixit associatiu de l’Equador.”

El Txus es va dedicar al sector del lleure mentre cursava els estudis de Sociologia i un cop finalitzats va començar a treballar a Institut d’Anàlisi Social i Polítiques Públiques de la Fundació Ferrer i Guàrdia. Després d’un parèntesi de 4 anys a Lisboa, on va començar un doctorat en sociologia política, estava de nou a la Fundació Ferrer i Guàrdia el dia que va arribar una trucada transatlàntica. “Havia mantingut el vincle amb algunes organitzacions juvenils de l’Equador. Als anys 2008 i 2009 havia fet estades a la Facultat Llatinoamericana de Ciències Socials (FLACSO) per la investigació del meu doctorat i gràcies a aquests contactes em va arribar l’oportunitat de participar com a expert en temes de joventut en un pla estratègic de la ciutat de Quito”.

El Txus va fer les maletes per marxar cap a l’Equador, amb el propòsit d’una consultoria que havia de durar 3 mesos però la seva estada ja dura 5 anys. “Després de la forta crisi del 2008 tota una generació de joves espanyols es va trobar les portes tancades. Molts van marxar a buscar noves oportunitats a Europa, però no van ser pocs els que van decidir provar sort a Amèrica Llatina. A l’Equador es va multiplicar per cinc el número d’espanyols en pocs anys”. Mentre la crisi castigava Europa, Amèrica Llatina vivia un moment d’expansió econòmica que a l’Equador va coincidir amb un procés molt important d’ampliar l’estructura educativa i de recerca. Les polítiques per atraure talent acadèmic van portar a l’Equador molts joves amb estudis superiors que trobaven aquí millors condicions que les que els hi oferien els seus països d’origen. Aquest va ser el cas del Txus, que va entendre la possibilitat de trobar millors oportunitats laborals, tot i que també va ser una decisió motivada per la curiositat. “Jo vaig decidir provar aquesta experiència però és cert que tenia un coixí; sabia que, si no m’anava bé, sempre podria tornar a casa.”

.”Jo vaig decidir provar aquesta experiència però és cert que tenia un coixí; sabia que, si no m’anava bé, sempre podria tornar a casa.”

Aquesta actitud curiosa va ser clau en l’arribada del Txus. “És cert que el fet de tenir una llengua i una base cultural compartida facilita les coses, però inevitablement es donen xocs entre la teva tradició, la teva manera de veure les coses i el que trobes aquí. Per aquest motiu és fonamental tenir una actitud de respecte, de voler entendre i aprendre.” Només té bones paraules per descriure l’acollida que va rebre en la seva arribada a l’Equador. Una explicació d’aquesta actitud pot ser que pràcticament no hi ha cap família a l’Equador que no estigui travessada per l’experiència de la migració. A finals del segle passat Equador va patir una crisi econòmica fortíssima que va suposar la sortida del país d’aproximadament un 10% de la població, gairebé 1,5 milions de persones sobre un total de 15 milions. “Moltes d’elles van anar a Espanya, aquí tothom té un cosí, un germà, un amic que ha hagut de marxar fora. Evidentment això condiciona la mirada i l’actitud cap a la gent que arriba”. La comparació amb la situació de les persones que volen arribar a Europa és inevitable. “Jo sento una gran gratitud pels equatorians com a país acollidor, m’agradaria que als que arriben a Espanya els cuidessin com a mi m’estan cuidant. És una qüestió de respecte cap a altres éssers humans, la història de la humanitat és la història de la mobilitat humana. El que està passant a Europa és terrible, traeix els seus principis i no puc evitar sentir vergonya”.

Aquesta actitud social predisposada a l’acollida es trasllada també a les polítiques públiques que es fan des de l’administració. “L’Equador és un país que reconeix la ciutadania universal; qualsevol persona que arriba té els mateixos drets i deures que un resident, sense cap límit. Julian Assange va escollir l’ambaixada equatoriana per refugiar-se perquè era coneixedor que és un país amb una política molt avançada en aquest camp”. Aquesta política d’acollida no respon només a motius humanitaris, també és una estratègia per captar els coneixements i les competències de l’exterior i enfortir les bases del país.

No costa entendre perquè el Txus s’ha enamorat de l’Equador: “és un país petit, però amb una biodiversitat increïble. Pots esmorzar a les platges del Pacífic, anar a dinar a 4.000 metres d’altitud entre els volcans dels Andes i sopar a la selva amazònica. A part estan les illes Galápagos, una reserva de la biosfera amb una riquesa natural que no es troba enlloc més”. La ciutat on viu, la capital, Quito, està a les faldes del volcà Pichincha, que s’aixeca 4.700 metres sobre el nivell del mar. “Fent una passejada de diumenge en pantaló curt arribes a la mateixa alçada que el Montblanc, el pic més alt d’Europa”. En Txus viu actualment al barri de Guapulo, en una casa construïda pel reconegut arquitecte Handel Guayasamin, cosí del famós pintor equatorià Oswaldo Guayasamin. Hi conviu amb la seva parella, Manuela Gangotena, professora de música i filla d’una família apasionada per l’art: “La seva família està molt vinculada al món de la cultura i la música i això m’ajuda molt a mantenir el vincle amb aquest món. A la meva arribada em vaig voler involucrar en el teixit associatiu i cultural, però l’exigència de la meva feina ho va fer impossible”. Les seves responsabilitats treballant per al govern de la República d’Equador implicaven llargues jornades laborals i disponibilitat constant. “No tenir una rutina ni una agenda pròpia dificulta molt tenir compromisos socials, més encara associatius”. Sí que ha aconseguit mantenir una de les seves aficions: cada matí abans d’esmorzar surt a córrer. “A Barberà sortia amb un grup anomenat Runners Barberà. No és una forma d’associacionisme, perquè no ho fas pensant en un benefici social, però sí que era una forma de crear xarxa i connectar-te amb gent amb la qual tens coses en comú”. A l’Equador no li ha pogut donar aquesta dimensió col·lectiva, però compleix una funció terapèutica per descarregar l’estrès.

Després de l’assessorament pel Pla de Joventut de Quito i havent fet una consultoría sobre participació juvenil per a una Agencia de Cooperació internacional, li va arribar la proposta d’entrar a treballar al govern de Rafael Correa. Durant un any va ser asesor en el Ministeri Coordinador de Desenvolupament Social i, més endavant, va treballar com a Gerent de la Secretaria del Buen Vivir, una Secretaria d’Estat depenent de la Presidència de la República: “El Buen Vivir és un concepte filosòfic que prové de la saviesa andina, el Sumak Kawsay, com s’anomena entre els pobles indígenes. Igual que a la de Bolívia, està reconegut com un dels principis de la constitució equatoriana. Té a veure amb una revisió dels nivells de suficiència, i amb la idea d’anteposar el “viure bé” al “viure millor”, trencant amb la lògica autodestructiva de la insatisfacció constant”. Així, durant més de 2 anys va treballar per traslladar aquest concepte filosòfic a les polítiques públiques del govern. “El Buen Vivir es basa en una triple harmonia. En primer lloc amb la natura; Equador és dels primers països a reconèixer els drets ambientals en la seva Constitució. En segon lloc, amb la comunitat, la qualitat de vida depèn en gran mesura de la quantitat i la qualitat dels vincles que establim. I en darrer lloc, l’harmonia interior, trobar-se bé i en pau amb un mateix”. Al maig del 2017, amb el relleu a la Presidència de l’Equador (Rafael Correa va ser substituït per Lenín Moreno) va passar a colaborar en l’articulació i seguiment del Pla Estratègic “Toda una vida”, una de les principals apostes del nou president. Així, en el seu dia a dia, portava el seguiment dels programes d’atenció a la primera infància, les polítiques de suport a persones amb discapacitat, a la gent gran, les polítiques de control i prevenció de la drogoaddicció, l’estratègia per erradicar la violència vers les dones o la política de Diàleg Social Nacional. Totes les setmanes informava al President dels avenços en tots aquests àmbits. “És una oportunitat de tenir una perspectiva global de tot el que és la política pública d’un país des d’un lloc privilegiat, la Presidència de la República. Alhora, t’adones que a aquests nivells de vegades es prenen decisions sense tenir prou coneixement de la realitat, quatre persones tancades a les quatre parets d’un despatx, sense conèixer en profunditat la realitat local. Per això són importants projectes com Veus Barberà, que fan tocar de peus a terra i conèixer allò més proper”.

t’adones que a aquests nivells de vegades es prenen decisions sense tenir prou coneixement de la realitat, quatre persones tancades a les quatre parets d’un despatx, sense conèixer en profunditat la realitat local

Al nivell jeràrquic superior tota la gent que hi treballa són persones de la confiança del responsable polític. Fa unes setmanes un canvi del ministre de la Presidència va suposar una renovació de tot l’equip d’assessors que va deixar al Txus sense feina. Tot i que just després de la nostra conversa té una nova entrevista de treball, es mostra tranquil pel seu futur laboral. “No em preocupa no trobar feina. Estem esperant un fill i així em podré dedicar més a ell. També podria reprendre el meu doctorat, que vaig deixar incomplet a Lisboa”. L’arribada del seu fill, pel qui encara no han triat nom, és una ocasió per que el Txus i la Manuela es replantegin el seu futur. “Jo tinc la sensació que estic tancant una etapa a l’Equador i a la Manuela li sembla interessant l’experiència de viure una temporada a Barcelona”. A la pregunta de si troba a faltar Barberà, el Txus respon: “No trobes a faltar un lloc, sinó que trobes a faltar  la gent d’aquell lloc. Amb la teva experiència vas construint afectes que quan t’allunyes es transformen en enyors, i has d’aprendre a conviure amb aquests enyors”. Preveu poder retrobar-se amb aquests afectes quan el petit tingui uns mesos i vinguin a Barberà. Així els seus avis podran conèixer el seu nét i el Txus es podrà envoltar de la gent amb la qual va compartir projectes de vida: “A més d’haver posat el meu granet de sorra en l’educació en valors d’una generació de joves de Barberà, el més valuós ha estat l’enorme amistat i carinyo, la qualitat humana d’aquelles relacions que encara conservo”.

Tot i això s’adona que, si finalment s’instal·lessin a Barcelona, la seva proximitat amb els vincles afectius implicaria allunyar la Manuela dels seus llaços familiars i emocionals. Això és quelcom que sempre es dona en les parelles de diferents orígens; “L’ideal seria passar certes temporades a Barcelona i certes a Quito”. Tanmateix, el Txus mira al futur conscient que els camins que seguirà encara estan per decidir. “A la vida un aprèn que, si fas plans, quasi mai es compleixen. Hi ha variables que no sempre es poden controlar.”