Barberà al món: Victòria Gudiño: una investigadora barberenca a un laboratori escocès.

Sort és una de les paraules que més repeteix la Victòria  en explicar-nos la seva experiència. Aquesta biòloga barberenca de 27 anys porta gairebé tres anys a  Edimburg, on desenvolupa la seva investigació de doctorat sobre el càncer de colon a l’Institut de Genètica i Medicina Molecular.

“Després d’estudiar biologia a la UAB m’atreia molt el camp de la investigació, en concret sobre el  càncer, pel que vaig fer un màster en Biomedicina especialitzat en aquest camp.” Un cop acabat, va veure que el següent pas era el de fer el seu doctorat, però les condicions no eren gens fàcils. “A Espanya hi ha molt poca inversió en investigació. Existeixen algunes beques, però accedir-hi és molt difícil i estan molt mal pagades. Algunes persones fan el seu doctorat sense cobrar, però exigeix una dedicació que és incompatible amb tenir una feina”. Així va arribar un punt  en el qual va haver de decidir entre continuar treballant en una botiga de roba o plantejar-se marxar a l’estranger per continuar avançant en la seva carrera investigadora. “A més ja tenia aquest interès per viure una temporada fora, a la uni mai vaig fer un Erasmus i era una experiència que tenia pendent.” Va començar una intensa recerca i va fer entrevistes amb universitats de diferents punts d’Europa. Quan estava a punt de llençar la tovallola va arribar la proposta d’Edimburg. “La ciutat m’atreia, el projecte em semblava molt interessant i tenia unes condicions econòmiques adequades. Vaig tenir molta sort”.

Aquesta sort la va acompanyar fins i tot abans de l’arribada. “Molta gent arriba a un hostal, sense pis, sense feina, sense l’idioma”. Ella es defensava amb l’anglès i tenia ja la feina, però la  cerca de pis era una tasca que es plantejava gairebé impossible, per l’altíssima demanda que hi ha, pel que assumia que ella també hauria de passar una temporada en un hostal. En canvi, va aconseguir el contacte d’uns nois catalans  als quals se’ls alliberava una habitació just al setembre de 2015, la data en la que ella va arribar. “Va ser una acollida fantàstica, em van acompanyar en la descoberta de la ciutat i em van introduir en el que seria el meu grup d’amics”.

Tot i que després s’ha mudat més  a prop del centre, el primer any va estar  vivint al barri de Leith, conegut per ser l’escenari on es va rodar la  pel·lícula Trainspotting. Aquell barri caracteritzat per altes taxes de desocupació  i problemes amb les drogues, s’ha transformat els darrers anys en una mena de barri de moda. “Això de passar de ser un lloc  xungu a un lloc hipster també ho hem vist en altres ciutats”. A més el barri de Leith, a com que està una mica allunyat del centre, sempre dins de les dimensions d’Edimburg, és el dels pocs que conserva una identitat pròpia com a barri. “La resta de barris es diferencien pel nom, no tenen tanta identitat”.

La ciutat d’Edimburg la va captivar des del primer moment, el seu  tamany accessible, la tranquil·litat, l’ambient dels carrers, la presència de la natura…”Al mig de la ciutat hi ha una muntanya anomenada Arthur’s seat, és com si a Barberà  tinguéssim La Mola al Parc de Can Serra”. Tot i que reconeix que potser al cap d’un any tenia la sensació que ja havia esgotat les possibilitats de la ciutat no dubta a afirmar  “Si no fos pel clima, seria la meva ciutat ideal”. Aquesta visió idíl·lica no li ha impedit adonar-se que també hi ha una Edimburg que no es veu. “També existeix una part de la població en risc d’exclusió, però  aquí funciona un sistema de benefits, unes ajudes socials  a les quals aquestes persones poden acollir, però que fomenta la creació de  guetos separats. És una realitat que està al marge i invisible per la resta de la població o almenys a la meva bombolla d’estudiants”.

La descoberta del caràcter  british li va deixar un regust més agredolç. “Al començament veus que tothom és molt agradable, et somriu, i et  dóna molt bon rotllo. Però amb el temps t’adones que és una convenció social, que potser a aquesta persona que és tan amable amb tu li caus molt malament. Així és  difícil connectar o establir relacions més profundes”. Aquesta actitud però, és la que tenen amb tothom, en cap cas ha notat que les escoceses la tractessin diferent pel seu origen. “Sí  que m’ha arribat alguna història aïllada d’una noia italiana que va patir insults racistes, sobretot arran del Brexit, però mai m’ha passat a mi ni a gent propera”. No sap si ha estat també qüestió de sort o pel fet de ser europea, tot i que no ha notat tampoc un tracte diferent cap a les persones  racialitzades. “Realment és una cosa que mai podré saber, ja que no és una experiència que jo visqui en la meva pell. També és cert que en aquesta bombolla dels estudiants les persones d’orígens més llunyans que es poden permetre venir a estudiar aquí ja tenen una determinada posició econòmica”.

La major part del temps la passa al laboratori,  fent experiments per la seva investigació, però també es reserva estones pels seus hobbies. Una de les seves principals aficions era  córrer i a Edimburg ha trobat el context ideal, ja que és una afició que comparteixen moltes de les seves veïnes. També està aprofundint la seva afició per la costura. “És cert que el fet que fora hi hagi un clima més hostil fa que passis més temps a casa i trobis temps per dedicar-te a altres coses que tens més aparcades, com cosir en el meu cas”.

Tot i que s’ha esforçat per tenir amistats que siguin d’Edimburg, el cert és que la seva “família  escocesa” podríem de dir que d’escocesa en té poc. Està composada per persones de València, Barcelona, Sevilla, Canàries, Madrid, el País Basc… “És cert que és l’opció fàcil que escollim moltes. Jo ja practico l’anglès  a la feina i al meu pis, i quan arriba el divendres i vull anar a fer una birra, em ve de gust desconnectar. És cert que et sents més còmode entre persones amb les que comparteixes una mateixa cultura, et sents més a casa”. Es tracta d’un grup molt obert, on la gent van canviant i sempre s’incorporen noves persones que acaben d’arribar a la ciutat. Ella és el “bitxo  raro” que es dedica al món de la ciència, la majoria són músics o es dediquen al món de l’hosteleria. Gent que a Espanya està en una situació d’atur o precarietat i va arribar buscant noves oportunitats, alguns dels quals ja fa 14 anys que són allà.

No serà el cas de la Victòria, que ja té prevista la data de tornada. Al proper setembre  finalitza la seva beca i tornarà a Barberà, on es dedicarà a escriure la tesi. “Se m’acaba el contracte i per això torno, però si em proposessin allargar-ho crec que  ho rebutjaria, la meva etapa s’ha acabat aquí. A més els hiverns són molt durs, ho notes fins i tot en l’ànim de la gent”. Tot i que té clar que el seu futur està aquí  i és on li agradaria consolidar la seva carrera, no descarta fer una altra estada a l’estranger per motius laborals. Ara però és el moment de tornar per retrobar-se amb tot allò que troba a faltar: la  família, la parella, les amistats… i per suposat: el menjar! “També trobo a faltar tornar a una rutina, una normalitat. Això és un parèntesi molt estimulant, on coneixes constantment gent nova, altres realitats… però també suposa un esforç social que a vegades esgota. Em  ve de gust estar al bar de sempre, amb la gent de sempre, les bromes de sempre…”