Isabel Morote Iglesias
El pelat més jove, set dotzenes, el currupipi, la tieta, les cametes d’en Fermí i les mamelles de la Paula. O el que seria el mateix, el 10, el 84, el 81, el 70, l’11 i el 88. Així es canten els números al Quinto. A Barberà, igual que a altres indrets propers, s’ha tornat tradició jugar-hi de manera col·lectiva per les festes de Nadal. La seva particularitat, cantar els números substituint-los per dites tradicionals, cançons o, fins i tot acudits, fent del joc una petita festa.
Avui parlo amb el Carles Ventura (C), un dels lloros del Quinto de Barberà i amb el Romualdo Lanzas (R), encarregat de sala. Quan arribo, ells ja m’esperen, drets i somrients, xerrant amb la gent que entra i surt de La Coop. Sembla que tots es coneixen. Després de quatre petons i un parell de rialles que amaguen els nervis que els acompanyen, en Carles, responent a la meva mirada ansiosa d’informació, diu la primera frase de la tarda, que bé podria resumir totes les que vindran a continuació: El Quinto neix perquè hi ha persones que volen fer coses.
Al Quinto cada participant té una carta diferent amb tots els números, de l’1 fins al 90, distribuïts en files de cinc que a la vegada formen sis requadres de tres files. S’han d’anar tapant els números que canta la persona que extreu les boles. El primer jugador o jugadora que marca una fila sencera de números fa “quinto” i rep un premi; després es juga per “la plena”, que guanya el primer o la primera que omple un dels requadres de tres files sencer. En aquest cas, el premi acostuma a ser més substanciós.
Com arriba el Quinto a Barberà del Vallès?
C: Antigament, el Grup de Joves del Casc Antic juntament amb l’Associació de Veïns del Casc Antic feien un pessebre vivent per Nadal a la plaça Cooperativa. Quan es va deixar de fer, el Grup de Joves va pensar en el Quinto com a substitut per animar les tardes de Nadal del barri.
Formàveu part del Grup de Joves llavors?
C: Jo vaig entrar aleshores, quan el meu germà em va suggerir fer de lloro. No tenia gaire idea de com anava la cosa, així que vaig estar un temps anant a tots els Quintos que s’organitzaven pels voltants, a Sabadell, a Terrassa…, per aprendre el tarannà del joc, les cançons i les dites, i em vaig engrescar.
De quin any parlem?
C: Això va ser l’any 93. Vam començar al garatge d’un particular, el local del Siscu, al carrer Migdia. Aquell any va venir tanta gent que, com no hi cabíem, vam haver d’ocupar un altre local. Un cable amb un altaveu travessava el carrer de porta a porta i en Ramon Puig, que va batejar el segon garatge com “Les Canàries”, retransmetia el que anàvem dient a l’altre cantó. Va ser molt divertit. Molt. Un sol lloro per dos locals. Quan es cantava Quintuuuuu a les Canàries, la gent es tornava boja.
Qui eren els propietaris o propietàries dels locals? I com els/les contactàveu?
R: Gent del barri. Coneguts i conegudes que oferien els seus espais sense voler res a canvi. Tot es feia de bona fe i d’una manera molt informal.
Vau repetir l’any següent al mateix emplaçament?
R: No, vam canviar de lloc. Sempre hem estat nòmades. D’un cantó a un altre, a la recerca de locals buits i suficientment grans, per no haver de passar cables i altaveus pel carrer – diu rient.
C: L’any 94 vam estar al local de l’Hermini, avi d’en Jordi Renom, situat a la Carretera Barcelona i aquell va ser el primer pas cap a l’èxit total de públic, perquè en allà se’ns veia molt. Fèiem sessions des de les quatre de la tarda fins a les tres del matí.
Són moltes hores seguides! Variàveu molt sovint els lloros?
C: Només estàvem en Ramon Puig i jo – riu en recordar-ho. De fet, vam estar sols fent de lloros fins 2007, en que s’incorpora en Jordi Renom. Hem anat tenint espontanis cantant algunes partides, fins a l’actualitat que som els tres de sempre amb les dues incorporacions del Ramon Pelegrin i el Xavi Ribalta. Tot i que el Ramon Puig el tenim mig jubilat. Una vegada, fins i tot, vam enredar un noi alemany.
Veig poques noies en aquesta llista.
C: Alguna espontània sí que hem tingut.
R: Un parell o tres, sobretot els anys que ho hem fet al Casal de Can Gorgs.
Explica’ns què és un lloro en el món del Quinto?
C: El lloro és la persona que treu els números i els canta, fent servir dites, el Santoral o frases fetes i que, a més a més, intenta garantir la gresca del moment sense arribar al desmadre.
R: Són els dies de Nadal. La gent arriba amb la panxa plena de menjar i de beguda, i s’engresca molt fàcilment. S’ha de saber gestionar la intensitat d’aquesta gresca. Jo no podria fer de lloro, s’ha de tenir més temple del que sembla. I a mí, si em toquen el voraviu…. – Riuen tots dos, fent mostra un cop més, de la gran complicitat que existeix entre ells.
Heu arribat al desmadre alguna vegada?
C: Que es pugui explicar, no – Riu.
La gent segueix bé les cançons?
R: La gent nova, al principi, es perd una mica, però el mateix dia ja agafen el fil. Es gaudeix més quan ja coneixes les dites. Els antics són els que munten més xivarri. I la canalla sempre va molt ràpid!
C: Una vegada, no recordo l’any, jo feia de lloro i tenia una família que no entenia gaire el català a la taula de davant. Un d’ells els hi feia d’intèrpret. Quan va sortir la bola del setze, el noi va traduir-ho com el diecisiete. Jo em vaig adonar i vaig fer una parada. Vinga, repassem els números que portem fins ara… El setze: l’u i el sis. El quaranta-quatre: el quatre i el quatre…. A la següent partida, ja va anar rodat.
Vau repetir al local de l’Hermini de la Carretera Barcelona?
R: No, l’any següent el tenien llogat. Vam anar al carrer Batlle Comas, a Cal Basart i allà ens vam quedar els anys 95, 96 i 97.
I què passa del 98 en endavant?
C: Vam seguir voltant. En Francesc Pasqual ens deixa un altre local a la Carretera Barcelona, després ho fem al Bar Ambar, també en un local que ens cedeix la familia Uyà Pons, a l’antic Bar Escorpión propietat de la Margarida Peiris, al local de l’Associació La Alhambra, al Casal de Can Gorgs i, finalment els últims anys, a la Sala B del Teatre Municipal Cooperativa (TMC).
La Alhambra, l’Associació Cultural Andalusa?
C: Sí, per curiós que sembli. Practicàvem una tradició catalana, en una associació que promou la cultura andalusa. Xocava una mica cantar “el més petit de tots, tocava la trompeeeeta” amb un retrat d’en Camaron de la Isla presidint la sala. Però hem de dir que els tres anys que vam estar allà van ser genials.
El públic és sempre el mateix, independentment del local, o va variant?
C: Varia molt. És cert que tenim un públic fixe que bé cada any allà on siguem, però hi ha un percentatge alt de gent que varia segons el lloc. Són dies de molt de fred, de panxes plenes i de migdiades. La proximitat compte.
Per la pluja, pel fred o perquè el local no quedava gaire cèntric, heu tingut algun dia de mirar musaranyes?
C: Mai. Al contrari, a tots els locals, absolutament a tots, els dies de Nadal i de Sant Esteve, ens ha faltat lloc.
Tinc un dubte personal, qui són “els de Ripollet”?
C: Uns sis o set matrimonis de Ripollet que l’any 94, anant cap al Quinto de Sabadell, ens van veure a la carretera, al local de les vidrieres, i es van quedar a Barberà. Des de llavors, cada any els trucàvem per dir on estaríem. I quan els veiem entrar per la porta ja fèiem conya: “Els de Ripollet, ja han vingut els de Ripollet!”. Encara hi ha un dels matrimonis que demana als seus fills que els portin al Quinto de Barberà.
Alguna anècdota curiosa?
R: Anècdotes en tenim unes quantes, però no totes es poden explicar – Es tornen a mirar i tornen a riure.
C: L’any que vam estar al local on ara és el RACC, una veïna va baixar i ens va dir educadament que molestàvem una mica. No et preocupis, li vaig dir, de seguida acabem i pleguem. No, no, em va dir ella, vine a casa un moment i escolta-ho tu mateix. No, no, no es preocupi, m’ho crec, i ja li dic que pleguem, no hi ha problema. No, no, em va insistir ella, us agrairia que vinguéssiu a casa. Al final vam anar un parell. En Ramon Puig estava cantant en aquell moment. Quan vaig entrar a casa seva li vaig preguntar si tenia el Ramon dins de casa. Se sentia més fort que al local!
Quedaven molts dies de Quinto? Quina solució vau trobar?
C: Quedaven només un parell de dies. La solució va ser que ella vingués a jugar i quan ella marxés, marxàvem tots i totes. A ella li va semblar bé, i a nosaltres també.
R: Sempre hem tingut mot bon rotllo amb tothom, mai hem tingut cap problema.
És fàcil engegar un Quinto? A Barberà fa 25 anys que ho organitzeu…
C: No. Gens. El problema és sempre el mateix. La manca de gent per fer la feina que gairebé no es veu. A part dels lloros, es necessita gent per estar a la sala, com el Romualdo. Gent que va d’aquí cap allà amb el micro quan es canta una plena o un quinto, gent que reparteix les cartes i els premis, que controla, que ordena, que modera, que escombra. Igual que per muntar el local, portar cadires i taules amunt i avall des del nostre local. Els últims anys, des de La Alhambra, els locals estan condicionats i disposen de mobiliari propi, però fins llavors havíem de fer neteja de local, muntatge i desmuntatge i és molta feina per quatre gats.
Actualment, quantes persones organitzeu el Quinto, des de fer la instància per sol·licitar l’equipament fins a escombrar l’últim escuradents?
C: Sis o set persones. A vegades uns i a vegades uns altres, però poques. Sempre tenim la sensació que és un miracle fer-ho possible. De fet, el 2009 no vam aconseguir-ho i ens vam quedar sense Quinto. El motiu: la falta de mans. I sap greu, perquè la gent ho espera i nosaltres mateixos també ho gaudim.
R: Pensa que a cada partida poden arribar a jugar 60 persones. Jo a vegades enredo a algú perquè m’ajudi amb la feina de sala. Però després em sap greu, perquè l’enredat no veu el moment de parar d’ajudar. I es perd la partida.
C: Totes les partides – Ara riem els tres.
Us he vist al Mercat 11 de setembre.
C: Si, des de fa uns anys, el Mercat ens obre les seves portes per fer el Quinto en allà. Ells aporten els premis i nosaltres acostem la tradició als seus clients, guanyem visibilitat i passem plegats una bona estona.
A part del Mercat, heu portat el Quinto de Barberà a algun lloc més?
C: En Ramon Puig i jo hem estat algunes vegades fent de lloros voluntaris a l’Associació El Far de Sabadell (Associació per dones amb càncer).
R: També fem una partida cada any a Barberà, on els beneficis els destinem a aquesta associació.
Em podríeu explicar què és partida del xai?
C: Va ser una iniciativa d’en Ramon Puig l’any 2015. A cada plena que es guanya durant els dies de Quinto, es regala un tiquet per participar en el quinto del Xai. L’últim dia, com a cloenda, el premi de la plena és un xai.
Com a cloenda i com a agraïment als assidus, potser?
C: Correcte. Si vens sovint, és fàcil que guanyis alguna plena i tinguis un tiquet per jugar la partida del xai. Si ets algú que apareix per primera vegada, no tens opció. Així que sí, és pensat pels qui venen sovint.
El 2015 va ser el primer any a la Sala petita del TMC?
C: Si, hay un antes y un después. La Sala és perfecte. Està tot preparat, hi han taules i cadires suficients, calefacció, conserge… Ens ha tret molta feina poder gaudir d’aquesta sala. A més, és un lloc cèntric i espaiós. És ideal.
Quantes persones passen en total durant els sis o set dies de Quinto?
C: És difícil de calcular. Hi ha gent que es queda el dia, del principi a la fi, i hi ha gent que rota, marxen uns i arriben uns altres. Si que puc dir-te que en fem unes deu cantades per dia.
Fer deu cantades al dia, estant oberts de 18 a 22h i el dia de nadal de 18 a 24h, és perquè les cantades no són a saco. O m’equivoco?
C: Una de les coses que vam tenir clares a la Junta del Grup de Joves des del començament és que la finalitat de l’activitat no era pas recaptar diners, sinó passar-ho bé. Cada partida té un preu. Quantes més partides, més diners, això està clar. A altres llocs fan partides cada quatre minuts. Nosaltres ens podem estar fins a un quart d’hora per partida. Teníem molt clar que no volíem entrar al joc de les partides ràpides. Si s’han de fer acudits, es fan. Si s’ha de cantar, es canta. I si s’ha de brindar per l’any nou, es brinda.
R: El més important per nosaltres és gaudir i que la gent gaudeixi. El dia que no pensem així, apaga y vámonos.
No vull acabar sense fer la pregunta que tots i totes les que han estat llegint fins aquí, s’estaran fent ara mateix. Aquest any hi haurà Quinto?
C: Si, a la Sala petita del TMC. Ja tenim les dates: seran el dies 25, 26 i 29 de desembre i l’1 i el 6 de gener. Hi haurà sessions de tarda, de 18 a 22h i el dia de nadal, de 18 a 24h. I dimarts 17 de desembre fem Quinto al Mercat 11 de setembre, de 19 a 21h. En breu en farem difusió. Us esperem!
Ho diré públicament. Si aquest any us falta personal a la sala, compteu amb mi. Heu aconseguit fer-me volar fins al Nadal, m’he imaginat amb les guixes a la mà, he sentit aquell xivarri màgic tan característic i he visualitzat, fins i tot, la mà d’en Carles traient el 22. Quin parell!
