L’olivera de la Isabel

2

El 2018 vaig tenir el privilegi de fer una entrevista a la Isabel Jiménez (Cádiz 1957 – Barberà del Vallès 2022) on parlava de qui era i com havia arribat a la docència, entre altres coses. Començava així: “La Isabel arriba a la botiga on hem quedat, cinc minuts abans de l’hora acordada, amb un somriure d’orella a orella. No sé si aquest somriure és per la il·lusió d’asseure’s al sofà de les entrevistes, si és una manera de tapar els nervis que –intueixo– porta, o si el té perpetu d’ençà que va decidir jubilar-se als seus seixanta-un anys.”

Va ser una entrevista plena d’informació, de descobriments, d’anècdotes. De confidències mútues. (La podeu llegir sencera aquí)

Just en acabar, vam parlar de la seva recent jubilació i de com pensava aprofitar el temps lliure. “Ens acomiadem parlant del seu futur més proper. La Isabel té moltes idees al cap i moltes ganes de portar-les a terme. He descobert el motiu del seu somriure permanent: sentir-se afortunada de poder viatjar arreu del món i descobrir, potser amb una mirada diferent de com ho ha fet fins ara, les seves meravelles.”

Va marxar per la porta, dues hores després, amb aquell aire de satisfacció que dona fer un repàs per la teva vida i somriure mentre ho fas.

Poc després ens vam trobar al carrer, de casualitat, potser jo duia la barra de pa a sota el braç i ella les verdures al cabàs com tantes altres vegades, i em va explicar un dels seus darrers viatges. No recordo el lloc, però sí que recordo a la Isabel, esforçant-se com sempre, per parlar un català perfecte, dient-me que havia estat una experiència molt enriquidora. També em va confessar, que en aquells mesos que havien passat, trobava més a faltar l’escola del que s’havia imaginat.

El 2022 ens va deixar. Un accident de trànsit la va portar a un nou destí que no estava planejat.

El passat 8 de febrer, un any després d’aquell fatídic moment, l’escola Can Serra, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barberà del Vallès, va preparar un acte de comiat ple de sentiment, cultura i amor, capitanejat pel seu amic i company de feina, Christian Álvarez, actual director de l’escola.

Amistats, família, una petita representació de les entitats de les quals formava part, companys i companyes de feina, es van reunir i van homenatjar a la Isabel, plantant una olivera al pati de l’escola Can Serra, on havia treballat els últims deu anys.

Una fotografia de la Isabel al costat d'una olivera.

“Amb aquesta olivera restituirem una nova alenada verda i ufanosa que ens ajudarà a recordar i a seguir estimant la nostra Isabel. És i serà el seu arbre. L’arbre de la Isabel.

És un arbre mediterrani, com ella. És també un arbre vinculat a les terres andaluses, com ella, amb arrels profundes i fortes. És un arbre valent i decidit, capaç de superar totes les dificultats que es presentin. I encara que, amb el pas dels anys, el seu tronc es vagi nuant, té sempre les branques esteses mirant el cel i encarant la vida amb alegria, tal com feia ella.

És també un arbre literari, protagonista de tants relats mitològics de l’antiga Grècia, d’Egipte, de Roma, els relats que ella llegia i que explicava emocionada, amb els ulls brillants i la veu entretallada.”

Jo vull pensar que ella somreia un cop més des d’algun lloc, agraïda i orgullosa de la gent de qui s’havia envoltat. Més que mai, bon viatge.

 

A la Isabel.

Filla del vent,

amiga de mars i oceans.

Mare d’arbres i flors,

germana de cançons i dansaires.

Confident de fades i nans,

consellera de dissortats i de febles.

Entre camins i brancatges,

entre ocells i olor d’espígol,

daurada pel sol de l’horabaixa

o amb aigua de lluna banyada

estaràs, amiga, per sempre entre nosaltres.

 

Placa en record a Isabel Jiménez

 

 

[adrotate group="6"]
El meu primer contacte amb el món de les entrevistes va ser fa uns 35 anys gràcies a la revista que feiem un grup de nens, nenes i mestres a l'escola pública Elisa Badia de Barberà del Vallès. Allà em vaig enamorar dels relats, dels contes, dels microrelats i del poder que tenen les paraules.

2 COMENTARIS

  1. Hola Isabel, entro per primer cop al vostre espai. L’Oriol, el meu fill, m’ha regalat la vostra agenda 2024 i he llegit les aportacions q hi ha. Finalment us he buscat i t’estic llegint. M’ha arribat ben endins el q expliques de la Isabel. Gràcies per l’escrit. Cuida’t, petonets.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí