Fa molt que conec a la Paula. Divuit anys exactament. Ja de petita tenia aquesta personalitat tan definida que la caracteritza. La mateixa cara també. I pel que veig, els mateixos somnis.
Aquesta entrevista no l’hem fet de la manera habitual. Teníem una data programada per xerrar prenent una infusió a algun indret barberenc, quan va arribar el confinament. I per culpa d’aquest virus, que ja l’anomenem pel nom com si fos un conegut més o la mascota de l’Expo de Sevilla, la vam cancel·lar.
Per dur-la a terme, hem intercanviat missatges i correus. I tot i que a mi m’agrada veure les expressions i l’èmfasi amb què es diuen les coses, per poder treure informació del llenguatge no verbal, ha estat una bonica experiència. Potser perquè la Paula m’ho ha posat molt fàcil.
Des de quan jugues a futbol?
Des de petita, sempre, al parc o al pati de l’escola. A l’estiu de 2010 els meus pares em van apuntar a un campus de futbol i l’any següent, amb nou anys, vaig començar a jugar federada. Actualment jugo al primer equip del Sant Cugat Futbol Club.
Existeix alguna diferència entre el futbol de noies i el de nois?
Si ens centrem en el futbol formatiu, entès com a futbol 7, la diferència és nul·la. Tampoc la trobem al futbol 11, a la categoria infantil. Noies i nois tenim les mateixes característiques físiques, fins que arribem més o menys als 14 anys. És llavors que el cos dels nens comença, generalment, a canviar i aquí sí que es comencen a notar les diferències. La musculació es desenvolupa més que les dones i això fa que siguin jugadors més ràpids, més potents i més contundents que les jugadores. En una carrera explosiva o en un xoc, per norma, guanyaria l’home. Al meu parer, les diferències són únicament físiques. Pel que fa a les qualitats tècniques, no existeixen.
Actualment, dos dels clubs més grans del territori, com són Espanyol i Barça, aposten per incloure els seus equips femenins, tant a la categoria aleví com a la infantil, a competicions masculines. I es pot veure com aquestes lideren les seves respectives lligues.
Això que dius és molt interessant. Perquè creus que les noies despunten vers els nois, en aquestes edats on encara els nois no han desenvolupat el seu cos?
En aquest cas, on les condicions físiques són les mateixes, es fa difícil comparar un equip format per noies seleccionades amb un equip format per nois no seleccionats. Es nota molt la diferència.
Per part dels clubs, s’ofereixen les mateixes condicions als equips masculins i als femenins?
En gairebé tots els clubs, siguin de renom o de barri, les nenes sempre entrenen les últimes. És a dir, primer entrenen els nens i després les nenes. Podem veure nens de setze anys entrenant a les 19:30 h. i nenes de deu anys entrenant a les 21 h. No ho considero just.
Al llarg d’aquests anys de jugadora federada, quina experiència o anècdota positiva destacaries?
Bé, he tingut la sort de jugar durant sis anys en un club de primera: l’Espanyol. Sens dubte, la millor experiència que he viscut esportivament parlant és haver participat a grans tornejos. Tant els jugats a Catalunya, com el MIC, com els celebrats a Espanya o a diferents ciutats europees. Madrid, Màlaga, Suècia, França o Portugal van ser escenaris d’experiències inoblidables.
I a la contra, alguna cosa negativa per oblidar?
Suposo que cap, amb el temps aprens que de les pitjors experiències també es treuen coses bones. Segurament els pitjors moments han estat quan no he disposat de tots els minuts que desitjava jugar. O les derrotes, especialment a les finals dels tornejos més importants. Confesso que és quelcom que costa pair.
Una noia de Barberà del Vallès, com i quan comences a jugar a l’Espanyol?
Jugava a l’Escola de Futbol Barberà Andalusia quan em van convocar per jugar a la Selecció femenina del Vallès Occidental. Mentre participava amb elles en un campionat, van contactar amb mi per fitxar-me.
Vaig jugar sis temporades al Real Club Esportiu Espanyol, des del 2013 al 2019. Després van decidir prescindir de mi. Va ser dur al principi però se’m van obrir altres portes. En menys de 24 hores m’havien contactat diversos clubs interessats.
El coordinador del Sant Cugat em va convidar a anar a veure els entrenaments i em va agradar. També van buscar un dia perquè pogués entrenar amb elles. No em van atabalar en cap moment i, finalment, em vaig decantar per aquest equip.
Amb el temps puc dir que va ser una elecció encertada. Les companyes són genials i han fet tot el possible perquè em senti com a casa, tot i ser, amb una diferència mínima de tres anys, la més petita de totes. Em fan gaudir molt del futbol.
L’any passat, quan encara jugaves a l’Espanyol, vau guanyar el MIC.
Sí, i aquella victòria és un dels millors records que tinc. Durant uns anys, tot i els bons resultats generals, sempre que jugàvem tornejos importants perdíem a les finals. A les primeres rondes, guanyàvem als equips internacionals més forts i a l’hora de la final, la perdíem als penaltis. Per això la victòria del MIC va ser tan celebrada. Després de cinc anys, vam guanyar la final contra el València en una tanda de vint penaltis.
MIC és l’acrònim de la Mediterranean International Cup. El MicFootball és un torneig de futbol base internacional que se celebra anualment a la Costa Brava, coincidint amb els dies de les vacances escolars de Setmana Santa. En aquest torneig participen els clubs i les seleccions nacionals més potents dels cinc contents. Va néixer amb l’objectiu de donar l’oportunitat a joves de qualsevol racó del món a conviure i a compartir l’experiència de jugar a un futbol d’alt nivell competitiu.
Com és formar part de la plantilla d’un club de primera? És molt diferent a jugar en un club de barri?
És espectacular. Tens totes les facilitats possibles: un fisioterapeuta per equip, doctors, cos tècnic integrat per 4 persones, gimnàs i tot el material necessari per entrenar. I a més a més, l’oportunitat de veure i conèixer a jugadors professionals. És una experiència única. Especialment, el dia a dia amb l’equip. Un equip format per les millors jugadores de tota Catalunya, uns entrenadors altament qualificats que cada dia preparen una sessió diferent. A nivell personal t’esforces al cent per cent, perquè no vols que això s’acabi mai.
Quantes hores a la setmana dediques als entrenaments?
Un mínim de sis hores a la setmana, més el partit del cap de setmana.
Si el teu equip està lluny de casa, encara més. El meu pare i, a vegades la meva mare, ha fet molts quilòmetres i ha passat molt fred als entrenaments. Reconec que implica un sacrifici per la família.
Com es compagina això amb les classes a l’institut?
És difícil fer-ho i, a mesura que creixes, encara més. Fins fa poc, feia futbol, anglès i natació i ho portava tot força bé. Quan vaig arribar a tercer d’ESO vaig haver de deixar la natació perquè era impossible compaginar-ho tot.
L’exigència creix amb els anys, tant als estudis com a l’esport i les hores de dedicació, tant a una cosa com a l’altra, s’han d’augmentar. Molts dies, en tornar d’entrenar a les 23:30, sense sopar, encara he hagut de fer deures per l’institut.
Com definiries a l’afició que segueix el futbol femení?
L’afició és la millor perquè, bàsicament, són els familiars. El primer any que vaig jugar a l’Espanyol va ser una temporada d’excel·lents resultats, i això que gran part de l’equip el formàvem alevines d’últim any i gairebé no ens coneixíem. Guanyàvem tots els partits, el mínim de gols que vam marcar en un partit de temporada va ser 16-0, imagina’t la resta! Amb les companyes ens vam acostumar a no celebrar els gols, per respecte als altres equips. I els pares igual, aplaudien el mínim o ni això. Quan vam arribar al Campionat de Catalunya i vam remuntar un resultat en contra d’1-3, no sabíem ni com celebrar els gols. I els familiars tampoc.
Vam començar a anar a tornejos i els hi vam haver de dir als pares i a les mares que ens animessin una miqueta. Fins i tot els vam haver d’anotar alguna cançoneta.
L’afició del Sant Cugat és meravellosa, venen moltes persones a veure els nostres partits i ens animen molt. És fantàstic.
Alguna cosa especial a agrair a aquest món?
Sens dubte, el millor són les companyes amb què he jugat al llarg dels anys. He tingut la sort de compartir vestuari molt temps amb les mateixes companyes, i amb les que he estat menys temps, dia a dia també s’han convertit en persones súper importants. Cadascuna m’aporta una cosa diferent. Acabes per conviure més amb elles que amb la teva pròpia família i sempre estan al teu costat, en els millors moments i especialment als pitjors. La resposta seria l’amistat.
Et sents o t’has sentit diferent de companyes de classe per ser jugadora de futbol?
A l’escola érem cinc noies les que cada dia jugàvem al pati. Tots els nostres companys ens respectaven molt. Fora de l’escola, especialment al parc, sí que he escoltat alguns comentaris. També quan he ficat un gol o he regatejat a un nen. Com si allò fos una festa i una humiliació cap a ell. Entre nens això no acostuma a passar.
Quan ets adolescent, les coses comencen a canviar. No pots seguir el ritme social dels companys de la teva edat. Els divendres s’entrena fins tard, i els caps de setmana hi ha partit. Per la resta em sento igual que totes.
Diries que hi ha masclisme a la teva generació?
Sembla que gràcies a tota la lluita que totes les dones realitzem diàriament la cosa està canviant cap a millor. Les noves generacions semblen més feministes que mai. Tot i això, encara queda camí per fer. Potser més que al camp de futbol, és a les discoteques on veig que hi ha molta feina a fer. Les noies entren gratis, per exemple. I els DJ es fan un fart de fer comentaris desafortunats vers les dones.
Què faràs en un futur pròxim? Aquest curs acabes segon de batxillerat…
Acabar el batxillerat i preparar-me les PAU són ara la meva prioritat. A l’agost faré realitat un dels meus somnis: marxaré als Estats Units. Allà estudiaré una carrera, jugaré a futbol i viuré al campus universitari.
Estic segura que serà una experiència enriquidora i que aprendré molt en tots els aspectes. Sóc conscient que als meus pares els hi ha costat un gran esforç fer possible que jo visqui aquesta experiència i per això faré tot el possible perquè estiguin orgullosos de mi.
Hi ha més somnis per complir dins la teva motxilla?
Imagino que tothom a qui li agrada el futbol, somia ser futbolista professional. El meu cas no és aquest. Sóc conscient, i ho he sigut sempre, que és gairebé impossible viure del futbol femení. El que sempre he tingut clar és que vull anar a Amèrica a estudiar, aprendre bé l’anglès i jugar a futbol.
Pel que fa a la resta d’àmbits, suposo que els típics; ser feliç, formar una família, viatjar molt i salut pels meus familiars i amics.
Un cop havent parlat amb ella, intento buscar els adjectius que millor defineixen la personalitat de la que parlava al principi de l’entrevista. Em quedo amb somiadora, segura, intel·ligent, decidida, valenta, emprenedora, generosa i tenaç. I també, Pioletera i Barberenca. Gràcies Paula. Que aquesta etapa que està a punt de començar t’ompli d’experiències meravelloses i que les puguis compartir amb nosaltres a la teva tornada. Molta sort en tot el que facis. T’estarem esperant!
