La nostra convidada d’avui va néixer a Cerdanyola, però des del 2013 que viu a Barberà. Quan la vaig conèixer estava embarassada del seu primer fill i la seva panxa era quasi tan gran com el seu somriure. No sabia a què es dedicava ni quina era la seva gran passió, però per com parlava a la seva gossa, la Txapa, i per com gesticulava i somreia en un espai tancat envoltada de gent que no coneixia, vaig percebre aquest nosequé-queséjo que tenen les persones especials. Tatxan, tatxaaaaaan: us presento a la Laia Pineda Iglesias.
Així per trencar el gel, t’agrada viure a Barberà Laia? Podries dir-nos que és el que et va enamorar d’aquesta ciutat i que és el que creus que hauria de millorar?
M’agrada l’ambient de poble, que quasi tothom es coneix. M’encanta anar pel meu barri i saludar els veïns i veïnes que em trobo pel carrer, que als comerços hi hagi confiança i poder petar la xerrada amb els botiguers i botigueres.
M’agraden les festes majors!!! Quan se celebraven amb normalitat, per a mi eren les millors del Vallès! Esperem que tornin!
I m’encanta un grupàs de punk del poble, els Kasparrata! És una de les millors coses de Barberà!
Com a millores, que hi haguessin més espais públics oberts per fer activitats i per l’ús dels vianants.
Que s’aposti més per la cultura popular. Hi ha un gran potencial d’artistes, artesanxs i diferents agents culturals a Barberà, que no hi tenen cabuda o que no es fa prou per donar-los a conèixer. Que es potencií més l’actual teixit associatiu. Quan vaig arribar a Barberà, aquesta va ser una de les coses que em va atreure, la quantitat d’entitats culturals i associacions que hi havia, i totes les activitats que duien a terme. Amb la crisi de la Covid això s’ha vist greument afectat, i trobo a faltar el suport per part de l’Ajuntament per a poder recuperar-ho. Com ara la pèrdua del local de l’entitat jove Obriu Pas. Una gran pèrdua.
Explica’ns a què et dediques!
Sóc actriu, pallassa i dinamitzadora d’activitats culturals per a la transformació social.
Interessant. Explica’ns una mica millor què vols dir. Com has arribat fins aquí?
Abans de dedicar-me plenament al teatre, vaig estudiar per ser Tècnica de Laboratori. Vaig treballar-hi durant un temps. I el que més em va agradar va ser quan vaig anar a parar a un centre mèdic per fer analítiques. El contacte directe amb les persones, buscar entre els meus recursos artístics per fer més agradable el moment de l’extracció, em va fer entendre que la meva vida professional no estava dins del laboratori.
També vaig estudiar interpretació a La Casona, una escola de teatre a Barcelona. I em vaig anar especialitzant com a clown. Llavors, l’any 2008, Pallapupas va convocar un càsting per a treballar a l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa. I hi vaig anar de cap. Va ser la meva oportunitat per a unir tot allò que havia estudiat i que em feia tan feliç. Va ser l’oportunitat de posar la meva creativitat artística al servei dels pacients. Art i ciència, dos mons que m’apassionen.
Pallapupas treballa des de fa vint anys per crear un espai per a l’humor durant el procés de la malaltia. El seu objectiu és convertir els hospitals en espais més amables i plens de vida mitjançant actuacions artístiques, amb un mètode propi, orientades a la infància i als adults. Els Pallapupas treballen colze a colze amb el personal sanitari com a suport als tractaments i protocols mèdics.
Qui és l’Amina Biodramina?
L’Amina Biodramina és una pallassa d’hospital de Pallapupas, que m’ajuda a transformar els moments de dolor, patiment i angoixa dels pacients als centres assistencials. Interpreto aquest personatge des del 2008, en diferents centres de Catalunya. La Biodramina em permet fer allò que més m’apassiona, posar el meu art al servei de les persones i contribuir en la transformació social.
Com viu la pandèmia algú que es dedica a transformar moments de dolor, patiment i l’angoixa en els hospitals?
Bufffff… bastant malament, la veritat. Tot i que he tingut moments de tot… Sort del meu company Daboto, i el meu fill i la meva filla, l’Arnau i la Núria, que els vaig poder gaudir molt més en època de confinament que si haguéssim seguit amb l’estrès de les nostres vides i rutines. Però el fet de deixar de treballar en allò que m’apassiona, estar tancada a casa, reprimir-me les ganes d’anar d’aquí cap allà, em va costar molt. Sóc una persona molt inquieta i necessito estar activa. Durant el confinament em va costar parar. Així i tot els Pallapupas vam seguir fent activitat online i vam estar gravant vídeos i fent transmissions en directe a les xarxes. Els artistes també vam fer i encara fem teletreball!
Ara encara pateixo perquè la cultura s’ha deixat arraconada i no entenc el perquè. No entenc que hi hagi tantes restriccions per a poder fer teatre, si s’ha demostrat que és un ambient totalment segur. Més segur que anar en tren a treballar cada dia amb les aglomeracions de les hores puntes.
Tot i això, ara estic en un pic creatiu. Totes les emocions que la pandèmia m’ha remogut, m’estan ajudant a crear nous espectacles que ja estan veient la llum, malgrat les restriccions (amb les companyies Cosinsart “Agegantats” i Colabse “Mesa Para 2”). Ajudant a Pallapupas a traçar un nou camí molt més fort i convençut de la nostra tasca als hospitals. I m’està fent reinventar-me en les propostes d’activitats que duc a terme amb la gent gran al Casal Can Boada, a Andi Down Sabadell, i amb altres col·lectius que necessiten de la nostra empenta creativa.
Et sents una persona afortunada per poder dedicar-te a allò que t’apassiona?
Em sento una persona lluitadora. Quan vull alguna cosa, vaig fins al final. És l’única manera d’aconseguir-ho. Quan vaig decidir dedicar-me al món artístic, vaig entendre que ho hauria de donar tot. És un món difícil i dur perquè, malauradament, vivim en un país on no se li dóna el recolzament que es mereix. La societat no està educada en entendre que dedicar-se a la cultura és una feina d’un valor incalculable. Les nostres governants no aposten per això. Moltes vegades he estat a punt de llençar la tovallola… Quan veig que he de fer mil coses per a poder arribar a final de mes, que el cercle d’artistes catalans és tan reduït perquè sempre se’ls hi dóna la feina als mateixos, que els ajuntaments aposten més per la cultura que ve de fora, que la que té a km 0. Però vaig decidir ser feliç. Vaig decidir dedicar-me al que em fa sentir feliç, costi el que costi.
M’estaria aquí, escoltant-te, hores i hores. Pots explicar-nos alguna anècdota?
A l’hospital treballem colze a colze amb el personal sanitari. Tant és així, que una cirurgiana pediàtrica, que llavors treballava al Taulí, ens va demanar que la caséssim. Va voler fer la cerimònia civil amb la parella de Pallapupas que treballàvem amb ella al Taulí, la Biodramina i el Termòmetre. I així ho vam fer, vam anar al lloc on es va celebrar i la vam casar. Va ser molt emotiu. I llavors vaig ser conscient dels vincles que arribem a generar.
Aquesta no me l’esperava! Un casament! Si et faig triar un moment maco, de ben segur que t’ho poso complicat per triar-ne només un…
Diria que el vaig viure amb l’Alícia, una nena que patia paràlisi cerebral. Ingressava sovint a l’hospital i vam crear un vincle molt fort, amb ella i amb els seus pares. Vam viure un munt de moments preciosos, ja que quan estàvem junts, li canviava la cara, li brillaven els ulls i la seva energia es transmetia a tothom. Li encantava que l’acompanyéssim pel passadís de planta i anar amunt i avall amb la seva cadira de rodes… Ballàvem, cantàvem, era realment màgic. En aquells moments, fins i tot les companyes d’infermeria paraven la seva feina i es quedaven entusiasmades amb l’Alícia i els Pallapupas. Per a mi, han estat els moments més bonics de la meva feina com a pallassa d’hospital.
Fa poc vaig llegir una frase de l’Angie Rosales que deia “Riure et dóna vida”. Comparteixes l’expressió?
I tant! Indubtablement. Amb els infants ja ho havia constatat. I quan vam començar el servei a l’ICO, l’Institut d’Oncologia de Catalunya a Bellvitge, ja em va quedar palès. Quan Pallapupas va iniciar el servei amb persones adultes malaltes de càncer en aquest hospital, vam anar amb peus de plom, ja que la societat relaciona els pallassos i el riure amb el món infantil. Vam constatar la gran transformació que hi havia en les persones adultes que ens trobàvem a la sala d’espera o ingressades. Quan els usuaris et vénen a dir lo bé que els ha anat trobar-nos allà, en aquests moments tan durs i tan tristos. I poder riure una estona abans de començar la seva sessió de quimioteràpia o radioteràpia, i entrar a la sala d’una manera ben diferent, amb una energia més fresca, i oblidar per uns instants el seu dolor, els ajuda a afrontar-ho millor.
Quan hem iniciat també el servei dins els quiròfans d’adults, on fem l’acompanyament durant l’anestèsia, els metges han constatat que si els pacients s’adormen amb calma i optimisme, l’anestèsia va molt millor, cal menys dosi i el despertar és més agradable. N’estic totalment convençuda.
Quan visitem a la gent gran hospitalitzada amb demència i connecten amb nosaltres, quan els mirem als ulls i ens retornen un somriure. Això em recorda que sí, que riure ens dóna vida. Et recomano consultar els resultats dels Estudis VIDA.
Pallapupas ha portat a terme els “Estudis VIDA” per demostrar els efectes positius de la seva presència als hospitals, amb persones de diferents perfils i edats: pacients pediàtrics, familiars, professionals i pacients adults d’oncologia. Us convidem a conèixer els resultats en aquest vídeo
Moltes gràcies per la recomanació. Hi tant que ho consultaré! Ets de les que es porta la feina a casa?
És inevitable. Treballo amb les emocions, amb les meves i amb les de la gent que m’envolta. Per tant, hi estic emocionalment exposada. Quan arribo a casa, a vegades en parlo amb el meu company i penso en la sort que tinc que els meus fills estiguin sans. No sempre vivim situacions negatives, la gran majoria d’experiències que visc a la feina són positives. I això sí que m’ho emporto a casa i m’omple d’energia i optimisme.
Hi ha dies dolents també pels que ens feu riure. S’aprèn a dissimular?
Aprens a superar-te i a treballar amb la motxilla emocional que portes. Si no tens un bon dia, a vegades anant a treballar se t’arregla!
No hi ha cosa més trista que una pallassa trista… Amunt, amunt, amunt!!!!
Amunt !!!!! Saben els teus fills a què et dediques?
Sí, ho saben. Però no sé si ho entenen. El meu fill, a vegades m’ha sorprès amb frases com “la mama cura perquè fa riure”. I això em flipa, que ell ho vegi tant clar i encara hi hagi gent que ho posi en dubte.
Els infants són al.lucinants. Si veiéssim amb els seus ulls, tot seria molt més senzill! La maternitat t’ha ajudat a dibuixar el paper de l’Amina Biodramina?
La maternitat m’ha servit per empatitzar més fàcilment amb les famílies dels infants hospitalitzats. Va ser tot un procés tornar a treballar després de la baixa per maternitat. Vaig tornar molt més sensible i sensibilitzada.
Al llarg de la meva carrera professional també he viscut la lluita contra el càncer del meu pare i de la meva mare. Aquest fet m’ha ajudat a valorar encara més la nostra feina i la meva vida.
Paral·lelament a Pallapupas, sé que portes altres projectes artístics endavant. Estàs treballant en algun espectacle actualment?
Si, en l’espectacle Agegantats, de la companyia Cosinsart. És un espectacle de carrer en clau d’humor. Explica la història d’un gegant i una geganta que anel•len fer tot allò que fan les persones…una abraçada, un petó… cada vegada ho fem menys, ens estarem agegantant? Es podrà veure el proper 1 de maig a Cerdanyola, a les 11h i a les 12:30h. Hem fet ara un seguit de preestrenes dins el Cicle del Testimoni Escènic, on hem fet residència artística de creació.
I amb la companyia Colabse, després de 7 anys girant per Europa amb l’espectacle Mesa Para 2, ara preparem Cenas Clandestinas, una proposta boja de teatre de carrer on es barreja l’humor i l’absurd.
Ens encantaria poder portar aquests o qualsevol altre espectacle a Barberà, i sentir el caliu del nostre poble i la nostra gent. És curiós haver actuat a diversos indrets dintre i fora de Catalunya, i no haver-ho pogut fer encara a Barberà.
Des d’aquí fem una crida a cultura! I no em vull acomiadar sense preguntar-te si vols afegir alguna cosa més.
Agrair-te a tu Isa i a Veus Barberà, per donar veu i fer visible una part de Barberà que, si no fos per aquestes entrevistes i aquests espais de divulgació, es mantindria en l’anonimat. És molt interessant veure aquesta altra cara de la ciutat.
Moltes gràcies a tu Laia, per l’estona que ens has dedicat. Em fa molta ràbia que aquesta entrevista no s’hagi pogut fer de manera presencial, mirant-nos als ulls. Per veure a través d’ells la intenció i l’emoció de les teves paraules i perquè veiessis tu en els meus la profunda admiració que et tinc. Aquella primera impressió que em vas causar en coneixe’ns, com a ésser especial, s’ha quedat ben curta. Necessitem més Laias al món. Gràcies de tot cor!
