Isabel Morote Iglesias
Us ho confesso: jo tampoc vaig actuar de manera correcta. La primera vegada que el protagonista de l’entrevista d’avui va venir a la botiga on treballo, com a comiat li vaig fer un “give me five”. A quantes persones adultes els hi xoco la mà quan marxen?
Parlo amb en Jordi Puga Lorenzo, un jove de 27 anys a qui no li agrada gens ni mica que el tractin com si fos un nen petit. Arriba al punt de trobada acompanyat del seu germà, en Xavi Puga, i de la seva cunyada, la Sílvia Garcia Yagüe. Tots tres somriuen. Tots tres desprenen vitalitat als ulls. Dos d’ells em regalen una forta abraçada. El tercer, que ve de la perruqueria, em saluda com es saluda a algú que quasi no coneixes. És evident que està nerviós, és l’entrevistat. Ja en som dos.
La Sílvia i en Xavi es quedaran amb nosaltres a fer l’entrevista. Al Jordi li surten millor les paraules si les pot escriure. Ens ajudaran, tant amb ell com a mi, amb el qüestionari. Així, les respostes que llegireu a continuació són un compendi del diàleg entre tots tres.
On vas estudiar, Jordi?
A una escola pública de Barberà del Vallès, l’Escola Can Serra. De petit m’agradava molt anar al col·legi, m’estimaven molt tant les mestres com els companys. Guardo un especial record de la Montserrat, la meva professora, i del Javier, un company amb qui m’hi avenia molt. Junts fèiem un bon equip. I també recordo que la liavem parda.
Què vol dir que la liaveu parda?
Érem una mica bitxos.
Veig que t’ho passaves bé. Disposaves d’algun tipus de suport a l’escola?
Hi havia una vetlladora per les dues classes, una logopeda i una professora d’educació especial. El director de l’escola en aquell moment, en Joan Pastor, apostava per l’atenció a la diversitat, i tant des de direcció com des de l’AMPA es lluitava per aconseguir els ajuts necessaris.
T’agradava quedar-te al menjador?
Sí, tot i que el meu menjar preferit, el tiramisú, no el feien. El que més m’agradava de quedar-me al menjador, no era pas l’hora de dinar, era l’estona de jugar amb els companys a bàsquet i a futbol al pati.
I després d’acabar els estudis a Can serra, què vas fer?
Vaig anar per primera vegada a una escola especial. La meva família va considerar que els instituts de la ciutat no disposaven dels recursos per respondre a les necessitats educatives d’una persona amb diversitat. Es tracta del Centre de formació i treball Flor de Maig, a Cerdanyola. Al centre vaig trobar companys i companyes que eren més bitxos que jo encara. Eren una mica entremaliats. Fumaven, tiraven pedres,… De vegades això no m’agradava i d’altres… era super divertit. Allà vaig acabar l’ESO i vaig fer un cicle formatiu adaptat de fusteria.
Fins a quina edat vas estudiar al Flor de Maig?
Fins als vint-i-u. Hauria d’haver acabat abans, però la meva família va lluitar perquè el meu itinerari formatiu fos més llarg del que a l’escola creien adient. A casa meva consideraven que era massa d’hora, que ja tindria temps d’anar a un centre ocupacional i que, tenint les capacitats per continuar estudiant, perquè no fer-ho?
Què va passar després dels 21?
Vaig anar a l’ANDI de Sabadell, associació a la qual estava vinculat des de molt petit i allà vaig aprendre a treballar.
ANDI és l’Associació Andi Down Sabadell d’atenció a la diversitat de les persones. Amb el seu lema “Singulars, com tothom” i des de fa més de 25 anys, tenen com a objectiu principal dotar a les persones amb capacitats diverses de la màxima autonomia personal i social. Mitjançant projectes de formació prelaboral, fomenten el desenvolupament de competències laborals bàsiques que inclouen pràctiques a empreses, per tal de fer una primera aproximació a l’entorn laboral i entendre com funciona una empresa. En el cas del Jordi, va formar part del projecte “Xics per Xics” que és de reciclatge de roba, per vendre-la a preus “xics” i que ajuda a la inserció laboral en el sector del tèxtil.
On vas fer les pràctiques?
Vaig fer pràctiques a la Biblioteca municipal Esteve Paluzie de Barberà, a l’Escola Marta Mata, a ANDI i a l’Aki.
I d’on guardes millors records?
De la biblioteca, perquè allà hi havia l’Sport.
El diari Sport?
Sí, m’agrada molt el Barça.
Ets d’aquells que crida i es posa nerviós quan veu el partit a la tele o l’escolta per la ràdio, o ets més aviat tranquil?
Em poso molt content quan guanya i, quan perd, a vegades m’enfado una mica.
Has anat alguna vegada a veure un partit al Camp Nou?
Sí. De fet he jugat al Camp Nou amb el Ronadinho i amb el Xavi. Fins i tot el meu porter preferit del moment, l’Albert Jorquera, em va regalar una equipació sencera. Va ser un moment inoblidable. La Sílvia va fer realitat un dels somnis de la meva vida.
Abans has dit que t’agradava el bàsquet. Què t’agrada més, el futbol o el bàsquet?
Per mirar-ho a la tele, el futbol. Per jugar, el bàsquet. El que més m’agrada és dedicar cistelles.
Així que jugues en un equip.
Sí, a l’equip de l’associació ANDI.
El Xavi m’explica que des de fa un parell d’anys, la lliga en què juga ANDI és una lliga mixta amb equips de la zona i practiquen el bàsquet inclusiu. En comptes d’enfrontar-se un equip contra un altre, barregen els jugadors dels dos equips. Els avantatges són molts, no només pels jugadors d’ANDI, però també hi ha coses a millorar. En jugar d’aquesta manera, per exemple, no poden entrenar jugades ni fer una bona tàctica de joc.
Tornem al món laboral. Després de les pràctiques, què va passar? Has trobat feina?
Sí, ara estic treballant. Vaig tres dies a la setmana a una botiga de roba que es diu Kiabi, al centre comercial Baricentro.
Quina tasca et resulta més gratificant i quina la que menys?
Estic content i m’agrada molt tot, però quan em toca estar als emprovadors no m’agrada tant.
La Sílvia li recorda que hi ha una part amb què gaudeix molt, que la fa en arribar a les vuit del matí, juntament amb la resta de la plantilla. Ballem zumba, em diu. Fem una estona de zumba, per motivar.
Com et desplaces fins a la feina?
Al matí em porta el meu pare amb el cotxe i normalment torno en autobús.
Com van ser els inicis a Kiabi? També vas fer pràctiques?
La Sílvia ens explica que ANDI té un projecte d’inserció a l’empresa ordinària i Kiabi és una de les empreses que hi col·labora. Plegats busquen dins de l’associació un perfil de persona que encaixi amb les necessitats del lloc de treball. Durant els primers mesos el Jordi va estar acompanyat d’una persona que li feia el suport.
He sentit que fa uns mesos van fer-te una festa a la feina. Com va ser?
He passat de contracte d’obra i servei a contracte indefinit. Va ser una gran sorpresa i una gran festa. Fins i tot va venir la meva família a celebrar-ho.
Fa uns mesos la mare d’en Jordi va explicar-me, plena d’orgull, el que havia passat. Com sempre fa, va preguntar a l’empresa si aquella festa li feien a tothom igual, perquè ella no vol que tractin al seu fill de manera diferent a la resta. Pel que sé, la festa li fan a tothom. Ara bé, em consta que el Jordi s’ha ficat a tots els companys i companyes a la butxaca i no em resultaria estrany si em diuen que la celebració els hi va fer especial il·lusió.
Enhorabona! Tenir un contracte laboral indefinit actualment comença a ser poc habitual. Què fas la resta del teu temps, quan acabes la jornada laboral?
Estic aprenent a viure fora de casa. Al pis pont. M’agrada sentir que sóc gran.
El Xavi i la Sílvia m’expliquen que gràcies a les mares de l’associació, que han picat molta pedra, diuen textualment, s’ha creat un projecte per aconseguir que els joves aprenguin a ser més autònoms en l’àmbit de la llar.
El pis pont és un pis compartit a Sabadell. Hi conviuen quatre persones amb diversitat i un estudiant. Durant el dia hi ha un monitor o monitora de suport que els ajuda a desenvolupar les tasques comunes: a cuinar els diferents àpats, a fer la compra, a posar rentadores, etc. I a la nit, un estudiant vetlla perquè tot estigui bé i té cura si hi hagués qualsevol emergència.
Després d’una bona estona de conversa, he après moltes coses del Jordi. Sé que escriu missatges de whatsap per demanar ajuda, perquè s’expressa millor i que també fa servir aquest mitjà per desitjar un bon dia als seus estimats. Que li agrada l’Sport, el Barça, el bàsquet, cantar i ballar, que és fan de Fran Perea, que li agraden els mandales, jugar a la play… Però és quan em parla de l’Esplai El Piolet que la seva cara s’il·lumina de felicitat.
Des dels cinc fins als vint anys, desitjava que arribessin els dissabtes a la tarda per anar a l’esplai. En allà vaig aprendre moltíssimes coses. El Piolet va ser, juntament amb l’Escola Can Serra i el carrer peatonal on vivia de petit, l’únic espai que he compartit lliurement amb persones sense discapacitats o millor dit amb diversitat. Això fa que el nivell d’exigència vers la meva persona sigui superior, i l’esforç, l’estimulació i el creixement també. Al Piolet hi havia un ambient fora de la norma, on cada infant era únic i tenia el seu lloc i això era fonamental en el nostre desenvolupament com a persones. Aquesta era l’essència de l’esplai.
Ara tots tres fan un càntic típic del Piolet. Tots senten, sentim, enyorament.
Tu també vas tenir la sort, que ara tenen pocs infants, de jugar al carrer on vivies?
Sí. Quan érem petits vivíem en un passatge peatonal al barri de Can Serra. Al nostre carrer érem uns vint nens i nenes i allà vivíem un caliu semblant al de l’esplai.
El Jordi anava en bici, en patinet i, fins i tot, en monopatí – Recorda el Xavi- La convivència al carrer el va ajudar, entre altres coses, a potenciar la seva psicomotricitat. Relacionar-se amb infants més grans sempre t’espavila. A ell, a tu, a mi i a tots, i es fa un aprenentatge brutal per totes les parts.
Per acabar, Jordi, diga’m una paraula que defineixi a la teva mare, al teu pare, al teu germà, a la teva cunyada i a tu mateix.
La meva mare és molt guapa i un amor. El meu pare és molt divertit. La meva cunyada és preciosa i el meu germà és la meva vida. I jo? Jo sóc un listillo.
El Jordi ja no està tan nerviós com fa una estona, hem rigut, hem recordat coses del passat. Ara està entusiasmat, perquè anem a fer el que l’ha motivat a venir avui fins aquí, la foto per il·lustrar l’entrevista.
Tal com he dit al principi, aquesta ha estat una entrevista a tres bandes, amb paraules i records barrejats de la Sílvia, el Xavi i el Jordi. Però hi ha una cosa que les respostes que acabeu de llegir no expliquen. Ja ho deia Antoine de Saint Exupéry. L’estima i el respecte que es tenen entre ells tres. Invisibles als ulls i a l’objectiu de la càmera. Només es pot percebre amb el cor ben obert.
