Gent de Barberà: La Torre Nova, els monyos i els cigrons

Isabel Morote Iglesias

Quan explico la història d’aquell cop que un gos em va mossegar la parpella, la gent posa una cara determinada, obren els ulls indicant sorpresa i gairebé sempre fan una mirada ràpida i involuntària al lloc mossegat. La sorpresa es transforma en un “Ostres” quan dic que en aquell moment només tenia tres anys. I tothom pensa que és una broma, quan dic que els fets van succeir a la perruqueria situada dins de la masia que hi havia als terrenys que actualment ocupa l’Escola Marta Mata.

Parlo amb la Ramona Soley Prats. Perruquera, amant dels animals, actriu i bromista.
Arriba acompanyada de la filla i la neta de la seva neboda, la Laia i la Martina. Camina com parla, a poc a poc, sense fer gaire soroll però se la veu contenta i engrescada amb la idea de ser la protagonista de la tarda. Molt probablement la finalitat de l’entrevista és el que menys l’importa. Ha sigut fer quelcom diferent un diumenge a la tarda, que algú l’escolti amb atenció, treure’s la bata i passejar amb la seva família pels carrers del seu poble el que la fan tenir aquesta cara de felicitat.

Anem a la cafeteria del teatre i demana un tallat ben llarg mentre confessa, somrient, que és addicta al cafè. A la primera pregunta que li faig em contesta un sí sense dubtes. És un sí tímid però contundent, dit alhora amb la veu i amb uns petits i expressius ulls blaus. “I tant que pots fer-me una entrevista” em respon “em fa molta il·lusió”. Fa tants anys que ens coneixem, que em permeto tutejar-la.

Quants anys fa que vius a Barberà, Ramona?

El 31 de juliol, dia de Sant Ramon Nonat, en farà 92. Vaig néixer a Barberà, a la Torre Nova, i allà hi vaig viure fins als 84, quan ens van fer fora.

És a dir que has viscut l’evolució de Barberà com a ciutat, perquè fa 92 anys devia ser ben diferent.

I tant. Hi havia quatre carrers, un safareig, l’estació de tren i poca cosa més. Quan jo era petita no existia ni l’església, i quan la van construir, tots els veïns vam ajudar d’alguna manera. Hi havia qui ajudava a portar sorra, a pujar pedres o inclús qui portava aigua i menjar.

Barberà del Vallès, als anys 30, era un municipi agrícola amb 1.700 habitants. El nucli urbà ocupava els actuals carrers del Casc Antic: Migdia, Barcelona, Sant Pere, Santa Bàrbara, … Molins de paper, filats i cotó començaven a conviure amb les primeres indústries. L’any 1934 s’inaugurava l’estació del tren, fonamental en el desenvolupament de la ciutat. L’església nova, la Parròquia de Santa Maria, va ser construïda entre els anys 1950-51, per mitjà de donatius i de jornades voluntàries de peonatge.

Com era la vida d’una nena a Barberà fa 85 anys?

Nosaltres poca vida fèiem a Barberà. Des de la Torre Nova fins al poble tot eren camps, i es feia molt llarg el camí. I molt avorrit. Per a qualsevol necessitat, anàvem a Barcelona en tren, que l’estació ens quedava al costat. Tinc la sort d’haver tingut quatre germanes i un germà, i entre nosaltres ja ens buscàvem l’entreteniment. A més, casa nostra sempre estava plena de gent. El meu pare es guanyava la vida amb el bestiar i els negocis els feia a casa. Tenir l’aeroport tan a prop, també era motiu de visites. Els militars passaven a saludar, i molt sovint ens portaven xocolates i productes nacionals que aquí no en teníem, en agraïment a les vegades que ma mare els hi posava el plat a taula.

Per comprar també anàveu a Barcelona?

I tant. Al mercat de la Boqueria, que llavors era molt diferent de com és ara. Quan sentíem el tren sortíem corrent i el ferroviari l’aturava si veia que no arribàvem a temps.

Imagino que els trens no passaven cada deu minuts com ara.

No, passaven cada hora. Per això ens esperava sempre.

Alguna vegada he sentit a dir que a casa vostra no es va passar gana, ni a la postguerra.

Mai. De menjar en vam tenir sempre. Teníem vuit vaques, tres cavalls, ovelles, conills, un bou, gallines… A més, hi conreàvem tot el que podíem. A casa teníem forn per fer pa, i un pou d’on trèiem l’aigua. Moltes famílies venien a buscar menjar, i la mama preparava pa per tots els nens del poble, no volia que cap nen passés gana. Fins i tot vam abastir al doctor Moragas i la seva família durant anys, mentre estaven amagats, perseguits. Amb tots els diners que tenien, i no tenien res per portar-se a la boca. La rica del matrimoni era la dona, no era ell. Això ho sabies? Ella era l’Elisa Badia, filla única i hereva de tot un imperi, però el famós va ser ell, perquè era metge.

La guerra civil i la postguerra van comportar greus problemes de proveïment d’aliments pels veïns de la ciutat. La Torre Nova, per la seva proximitat a l’estació i a l’aeroport de Sabadell, representava un punt de refugi estratègic. Els terrenys agrícoles de la Torre permetien una producció de cereals limitada, suficient per a l’autoconsum i amb algun excedent de blat.

I la resta de necessitats? La roba, per exemple?

Pel que fa a la roba també vam tenir sort, teníem una tieta costurera. Ella ens feia els vestits… i jo els hi posava les ombreres i el cigró cru.

El cigró cru?

Abans era moda anar marcant mugró i jo, com no tenia gaire pit, dintre dels sostens ficava una ombrera, i a sobre, el cigró.

T’agradava la moda?

M’agradava anar moderna, com les noies que vèiem a Barcelona.

A on? On anava el jovent per passar una bona estona?

A les festes dels pobles propers, és clar. A Barberà la festa es feia al carrer cooperativa i al carrer Sant Pere, però no cada dia. Saps que vaig ser la primera dona de Barberà que va fer teatre? Després em vaig casar i vaig muntar la perruqueria, on vaig treballar fins als 84 anys.

En quin moment et va començar a interessar la perruqueria?
Doncs tenia una altra tieta perruquera, i de tant veure com ho feia, en vaig aprendre. Després vaig anar a Barcelona a treure’m el diploma. Se’m donava força bé. Recordo una vegada que vaig pentinar la filla d’un viatjant pel seu casament, i el pentinat va tenir tant d’èxit, que em van proposar d’anar a França a ensenyar-ho i tot.

I què va passar?

Que no vaig anar. Les lletres em van frenar. Em va fer vergonya i tot i que tenia els bitllets comprats, vaig deixar-ho córrer.

Al cap d’una l’estona entenc que “les lletres” no és l’idioma, és el fet de no saber interpretar-les quan estan escrites, sigui en l’idioma que sigui.

Digue’m un dels teus moments més feliços Ramona.

Doncs molts. De jove, moltíssims. No puc dir-te un només. Ara, quan veig els meus nebots, els fills dels meus nebots i els fills dels fills dels meus nebots.

I algun moment per no repetir?

El dia que vam marxar de la Torre Nova. Quan la van tirar avall, quan van treure tots els nostres mobles. Allà hi era la meva vida, la dels meus pares i la dels meus avis… Aquells dies van ser els pitjors de la meva vida.

Intento trencar la conversa i allunyar-la d’aquests pensaments. “Et ve de gust que et faci unes fotos als grafitis de l’Ateneu?” “I tant, m’agraden molt aquells dibuixos.” I el seu somriure, torna a aparèixer. Quan tornem cap al TMC, aprofito per fer una pregunta més:

Una dona que ha fet teatre, una dona moderna, coqueta, perruquera per devoció, que ha viscut la creació d’una ciutat, que muntava a cavall millor que els homes, bessona d’una germana i de somriure sincer, com es defineix o com li agrada que la defineixin?

Bromista. Només bromista.