El seu generós somriure l'ajuda a superar la timidesa i a relacionar-se amb tothom. Fotografia autoria Isabel Morote.

Isabel Morote Iglesias

Havíem quedat per fer l’entrevista el passat diumenge 14 d’octubre, però el destí va voler que no ens mulléssim, i vam avançar la cita a dissabte al migdia. Jo tot just acabava la meva jornada laboral i ell, interrompia la seva feina voluntària, ajudant a la Companyia de Teatre D’sas’3 a confeccionar el vestuari per a la representació de La Profecia de l’Estel que faran al desembre.

Fins que no he parlat amb ell cara a cara, en un espai tranquil i sense soroll al voltant, no m’he adonat que encara conserva una mica d’accent bengalí, el seu idioma matern.

El seu generós somriure l’ajuda a superar la timidesa i a relacionar-se amb tothom. Fotografia autoria Isabel Morote.

Vas néixer a Bangladesh, Salim?

Vaig néixer a Kashimalta, una aldea de 200 habitants a 20 kilòmetres de Dhaka, la capital de Bangladesh.

La paraula “aldea” em fa pensar en camps de conreus, vaig bé?

Sí, el meu poble viu dels ramats, del conreu i de la pesca, quan s’inunda el país.

Per la manera com ho expliques, aquestes inundacions deuen ser sovint.

Bangladesh és un país que està només a vuit metres sobre el nivell del mar i, en les èpoques del Monzó, tot queda inundat.

Quines són les mesures que es prenen per tal de pal·liar els efectes d’aquests aiguats?

Construeixen les carreteres que envolten el país a uns quatre metres d’alçada, per tal protegir la part poblada quan els nivells del mar pugen. Però hi ha vegades que ultrapassa aquests metres.

“Bangladesh se situa a les terres baixes del delta dels rius Ganges, Brahmaputra i Maghna, amb els seus respectius afluents. La major part del seu territori es troba per sota dels dotze metres sobre el nivell del mar. L’origen de les inundacions són diversos: les abundants precipitacions a l’època del Monzó, l’increment del nombre de ciclons o tornados, les crescudes dels rius produïdes pel desglaç de les neus de la Serralada de l’Himàlaia, situada en el nord del país. Aquests fenòmens naturals combinats amb la desforestació i l’erosió del terreny provoquen inundacions anuals cícliques. El canvi climàtic també està provocant la pujada del nivell del mar i podem dir que el país és actualment un laboratori de proves a nivell internacional per comprovar l’eficàcia de les mesures reductores de l’impacte sobre els nuclis de població.”

Les imatges que jo tinc al cap, d’algun noticiari possiblement, és de molta aigua. Fins a la cintura gairebé.

Moltíssima. Tanta que la gent es mou en barques de fusta per la ciutat.

I com s’ho fan els nens per arribar a l’escola?

L’escola deixa de funcionar. El mes o mes i mig que duren les aigües, normalment entre juny i juliol, l’escola tanca “per vacances”.

I què passa amb els camps conreats, amb els animals…?

Ho mirarem per la part positiva. Hi ha un tipus d’arròs, al que li agrada créixer envoltat d’aigua.

Has viscut inundacions? Les recordes?

Sí, les he viscut. I les recordo com si fos ahir.

Neixes al sud de l’Àsia, en un poblet petit que viu de l’agricultura i la ramaderia, i en algun moment, apareixes a Europa, exactament a Barberà del Vallès, una ciutat de trenta mil habitants on els horts són urbans i els animals de companyia. Com arribes fins aquí?

Sóc el gran de set germans. La meva família vivia del camp i d’una sastreria que tenia el meu pare. Ell combinava les dues feines per poder donar de menjar als set fills. Quan vaig fer els divuit anys, dos tiets meus que vivien a Santa Coloma de Gramenet, van moure cel i terra per tal que pogués venir a viure a Espanya. Gràcies a ells vaig tenir l’oportunitat de començar una vida diferent de la que m’esperava allà.

I vas xocar amb una cultura molt diferent. Què et va impressionar més?

Doncs moltes coses… La quantitat de cotxes, per exemple, allà tothom hi anava en tricicle. Que es condueixi per la dreta, el respecte per les normes de circulació, la roba de la gent, la falta de color arreu, la neteja dels carrers. Però el que més em va sorprendre, amb diferència, va ser el fred. Vaig arribar al desembre de l’any 1998 i aquell mes vam arribar a tres graus sota zero. Allà les mínimes a ple hivern són de quinze graus positius.

I què va passar un cop aquí? T’adaptes bé a la teva nova vida?

La meva primera feina va ser com a venedor ambulant a la ciutat de Barcelona. Roses pels bars, tabac a les boques del metro i cd’s a la Rambla.  Des de la distància sembla una feina dura, però en aquell moment no vaig tenir aquesta sensació.  La gent era, gairebé sempre, amable amb mi. De fet no els entenia, però els gestos són universals.

Poc després vaig començar a treballar en un taller de confecció, havia après l’ofici del meu pare al meu país. Al cap d’un any, però, vaig decidir buscar una altra feina. M’adonava que passava el temps i que no havia après ni una paraula de castellà ni de català i, si volia integrar-me, havia de començar pels idiomes.

A dos mesos de la representació, en Salim fa volar la singer al Casal de Can Gorgs, perquè tots els personatges tinguin el seu vestit a punt. Fotografia autoria Neus Martínez.

I vas sortir de la teva zona de confort.

Volia aprofitar l’oportunitat que la vida m’estava donant. Vaig començar a buscar feina, i així és com vaig venir a parar a Barberà, a una empresa de manipulació al polígon industrial. Al cap de poc vaig llogar un pis compartit amb un company i, des de llavors, l’any 2000, que hi visc a Barberà.

L’empresa va proporcionar-te formació per aprendre l’idioma o vas aprendre pel teu compte?

Vaig estudiar pel meu compte. Vaig començar un curs a Sabadell, però no el vaig poder acabar perquè a la feina tenia torns de matí, de tarda i de nit i els horaris eren incompatibles.

I com els vas aprendre doncs?

Doncs en gran part, gràcies a la meva dona. A la feina vaig conèixer la Neus Martínez, de qui em vaig enamorar i amb qui em vaig casar fa uns anys, i tant ella com la seva família m’han ajudat moltíssim.

Ara que treus el tema, la teva va ser una boda molt sonada aquí a Barberà…

Vam fer una boda ben diferent del que és costum aquí, un casament pel ritual hindú. Fins i tot vam portar de Bangladesh els vestits dels setanta convidats. Volíem que tinguessin un record original i pel preu d’un petit marc de fotos o uns caramelets, vam aconseguir els vestits.

Veus a la teva família natal sovint?

No tant com m’agradaria. Intento anar un parell de setmanes cada dos anys. Després de la mort del meu pare i amb molt d’esforç, vaig poder portar cap aquí els meus dos germans petits. Un noi i una noia. La meva mare també va passar aquí una temporada, uns sis mesos, però passat aquest temps no es va adaptar i va voler tornar a casa.

Els idiomes, la gastronomia, la gent… No deu ser fàcil trobar-te que tot el que t’envolta és diferent al que hi estàs acostumat.

I la roba, la cultura, les tradicions, les maneres, la música, les olors, els àpats. Si tens divuit anys, és més fàcil que si en tens cinquanta-vuit.

Els teus germans sí que s’han adaptat bé?

Sí, ells sense problema. De moment estan estudiant català i castellà. A veure si en un futur pròxim poden seguir amb els seus estudis, però el tema burocràtic és complicat. Els papers oficials triguen molt a arribar i, entre que arriben i es tradueixen, la validació del document caduca, i hem de tornar a començar la tramitació de nou. Una pèrdua de temps i de diners.

Tens un nivell de català molt bo. Quin idioma parles amb els teus fills?

Amb els nens parlo català. Al principi vaig intentar que aprenguessin bengalí, però vaig desistir perquè entre els idiomes sànscrits i els llatins hi ha molta diferència i els hi costava molt d’entendre. A més a més, quan parlava amb ells havia de traduir a la meva dona, o a la persona que ens acompanyés, per no excloure a ningú de la conversa i era una mica caòtic. Ara entenen algunes paraules, però no el parlen.

Has viscut algun episodi de racisme?

No, fins al dia d’avui, mai.

Com et veuen els amics que vas deixar a Bangladesh?

Em veuen com algú amb sort i sempre em diuen que ho aprofiti.

La seva va ser una boda plena de color i d’alegria, enmig de la natura. Fotografia autoria Eva Romero

Tornem a la teva arribada a Barberà. Coneixes la Neus, us caseu i passes a formar part d’una família arxiconeguda en aquest poble. La teva sogra és un dels membres més actius de l’Associació de Veïns de Can Gorgs, el teu sogre ens va canviar el tub d’imatge del televisor (de cul) a mitja Barberà i gairebé tota la família forma part del grup de teatre amateur D’sas’3 que cada nadal ens sorprèn amb una representació dels pastorets més elaborada i original o, fins i tot, amb les campanades de festa major. Com es paeix això?

Tots em van acollir amb els braços oberts i, com he dit abans, m’han ajudat molt en la meva progressió cultural i personal. De cop i volta, la meva primera família està a Barberà i la segona a Bangladesh.

Un dia estàs a sobre una barca de fusta en un país inundat, i no gaire després a sobre un escenari interpretant una obra típica de la cultura catalana. Com és la vida! No ens oblidem que també ets el Cap de Colla dels Diables de Barberà. Com es guanya aquest títol i què fas de diferent de la resta?

Vaig entrar a formar part dels diables farà uns quinze anys, de la mà del meu cunyat Daniel Martínez i fa un any que sóc cap de colla. Doncs va ser a través d’una votació en una assemblea. Principalment, preparem i organitzem les sortides, que són entre tres i quatre al cap de l’any. A Barberà fem una sortida per la Festa Major i una altra al febrer per celebrar el judici del rei Carnestoltes. I fem una o dues sortides a altres pobles que ens conviden per les seves festes majors. També muntem paradeta al Barbamec, a la Fira d’Entitats i per la Marató de TV3.

Li dic que d’aquí res el veig fent de casteller i riu a la vegada que em diu: “Mentre no hagi de fer d’enxaneta”.

Uns dies després d’haver fet l’entrevista amb el Salim, parlo amb l’Elena Ordaz Machado, l’actual Presidenta de la Colla de Diables, i li pregunto per ell.

“Després d’un munt d’anys de formar part de l’entitat, el Salim arriba a ser Cap de Colla per la seva implicació, per la seva estima i per un munt de qualitats més. Bé, no ens enganyem, té moltes qualitats menys la de parlar en públic” em comenta rient.  “Un bangladesí entre nosaltres, que ens explica històries de la seva terra mentre practica i difon les tradicions de la cultura catalana, és d’admirar. Riures, treball i de vegades alguna llàgrima, amb un entrepà de pernil amb pa amb tomàquet. Així són les nostres nits de dimarts, i alguna més. És el cafè de la meva llet, no puc dir més que meravelles d’ell. Gràcies al destí, o al karma, o a qui sigui que decidís portar-lo fins a Barberà, i més concretament, a la Colla de Diables”.

L’Elena i el Salim fa anys que es coneixen i senten una profunda admiració l’un per l’altre. A la imatge, a la barraca dels Diables de l’espai d’entitats de Festa Major. Fotografia autoria Elena Ordaz.

No puc acabar aquest escrit, sense declarar la meva admiració pel Salim, capaç de canviar de país a la recerca d’una vida millor, sense oblidar en cap moment qui és i on està.

FER UN COMENTARI

Deixa el teu comentari
Introdueix el teu nom