“Les Escoles Nacionals” de Barberà: 50 anys d’ensenyament públic

NO TOT HA ESTAT SEMPRE AL MATEIX LLOC: LA MOBILITAT DE LES INSTITUCIONS

Quarta part: “Les Escoles Nacionals” de Barberà: 50 anys d’ensenyament públic

Si ara mateix us preguntéssim quines són les escoles de Barberà, segurament ens en diríeu un bon grapat, però totes les escoles, instituts, llars d’infants i instituts-escola actuals varen ser creats a partir dels anys 70, arran del creixement demogràfic de la nostra població.

I amb anterioritat als anys 70, a on anaven a escola els nens i nenes que avui dia són els avis i àvies de la nostra població?

La primera escola

De ben segur que, en un passat llunyà, els barberencs i barberenques treballaven de sol a sol al camp i la quitxalla anava ben poc “a estudi”.

Quina va ser la primera escola de Barberà?

Va ser el polifacètic intel·lectual Esteve Paluzie, segons l’Agustí Palau al seu llibre “Barberà del Vallès. Història d’un antic poble”, qui el 1827 va crear una escola privada elemental per a nens al Carrer Major número 15, avui dia Carrer de Santa Bàrbara, ja que al poble no n’hi havia cap.

Serà a mitjans del segle XIX quan es legisla l’obligatorietat de crear escoles públiques municipals a Espanya. Precisament, una de les primeres notícies sobre l’ensenyament a Barberà és al Diccionario Madoz de 1846, on s’explica que la nostra població tenia una “escuela de instrucción privada”, amb 40 nens i un mestre. Molt probablement es tracta de l’escola fundada per l’il·lustre Esteve Paluzie (a qui ja li dedicarem un proper article).

Segons l’Agustí Palau, el 1862 Barberà ja tenia una escola de nenes als baixos d’una casa al Carrer de Sant Pere número 16, on hi havia també l’habitatge per a la mestra, ambdós locals de lloguer.

Si heu llegit els nostres darrers articles a “Veus Barberà”, recordareu que ja us parlàvem dels espais que l’Ajuntament havia llogat al carrer de Sant Pere com a edificis consistorials, escola de nenes i casa de la mestra, i que després es convertirien en la Rectoria de l’Església del Carrer de Sant Pere.

Els mestres del segle XIX sovint eren persones que es veien obligades a ampliar les seves funcions als pobles on treballaven, ja que ben poques persones sabien llegir i escriure. Barberà no en va ser una excepció, ja que per exemple el 1891 el mestre era també el Secretari del Jutjat de Pau de Barberà. Ja ho diu una dita: “pasa más hambre que un maestro de escuela”

Ara fa 100 anys

A començaments del segle XX, Barberà encara no tenia cap edifici propi per a les escoles, és a dir, que continuaven sent a locals de lloguer.

Segons l’historiador Joan Serrallonga, al llibre “Del Molí a l’ordinador”, existia un informe de 1909 del mestre Sever Figuerola on s’alertava del poc alumnat de les escoles i de la precarietat de les condicions en què es feien les classes. A més a més, una epidèmia de diftèria va provocar el tancament preventiu de les escoles. Us podeu fer el càrrec de la situació de precarietat d’aquells anys?

El 1919, l’Ajuntament de Barberà, conscient de la necessitat de tenir en propietat un lloc destinat a les escoles, va començar a fer negociacions amb el propietari de l’edifici on estava l’escola de nenes que hem comentat, per a la seva adquisició.

El 1923 totes les gestions queden en suspens com a conseqüència del cop d’estat militar del general Miguel Primo de Rivera.

Les noves escoles: “Les Escoles Nacionals”

Seria gràcies a la donació d’uns terrenys propietat del barberenc Josep Armengol i Castellbell que es van poder construir el 1926 dues escoles unitàries, una per a nens i una per a nenes, on avui dia hi ha el Casal de Cultura del Carrer de Nemesi Valls.

Finalment, l’Ajuntament havia aconseguit tenir un edifici en propietat per a escolaritzar dignament els nens i les nenes de Barberà.

Durant pràcticament 50 anys aquestes foren les escoles de Barberà: veieren créixer els nostres nens i nenes durant la Dictadura de Primo de Rivera, la Segona República i el Franquisme. Són les escoles que evoquen els avis i àvies quan els preguntem sobre la seva infantesa.

Les escoles es van inaugurar de la mà del mestre Emili Picó i la mestra Magdalena Carratalà i després la “senyoreta Micaela”. De ben segur, però, que el mestre i la mestra que la majoria d’infants dels anys 30 fins als anys 50 recordaran seran el matrimoni format pel mestre Vicenç Peirón Moreno i la mestra Teresa Osés Tello.

Aquests dies, entrevistant a persones que van ser alumnes seus, sovint s’emocionen al recordar aquells temps d’infantesa, d’escola, de genolls pelats, de taques de tinta als punys de la bata i de crits i jocs al pati de l’escola.

Ens comenta gairebé tothom l’estricta disciplina que hi havia a l’escola, el respecte cap al mestre i la mestra, però també ens expliquen que eren molt bones persones i que en guarden un record entranyable.

Però, com eren les escoles de Barberà?:

Era un edifici d’estructura rectangular que donava a dos carrers: Per l’actual carrer Nemesi Valls entraven les nenes i pel carrer Josep Armengol entraven els nens. Ben separats, no fos cas que…

L’edifici estava dividit en dues parts: una era per a l’aula dels nens i l’altra per a l’aula de nenes. La canalla accedia a cada una d’elles entrant a través d’una glorieta amb dos arcs. Les aules eren molt lluminoses gràcies als grans finestrals que hi havia. El pati també estava dividit en dues parts.

Durant els hiverns tenien una estufa de carbó, de la qual s’encarregava el propi l’alumnat d’encendre-la, seguint un torn establert. Ah!, i també la canalla era qui tenia cura dels jardinets de l’escola.

Totes les persones entrevistades recorden que a tocar de l’aula de les nenes hi havia l’entrada a la presó. A un lateral de l’edifici hi havia els patis i a l’altre la placeta dedicada a la pedagoga Maria Montessori.

Composició fotogràfica de “Les Escoles Nacionals” amb els mestres Vicenç Peirón i Teresa Osés en primer terme. Elaboració i propietat de Joan Gallego Moliner.

I la decoració de l’interior? Durant la Dictadura Franquista ens comenten que hi havia els quadres de José Antonio Primo de Rivera i de Francisco Franco darrera la taula del mestre i la mestra, acompanyats d’un crucifix. I com a mobiliari, taules i cadires de fusta.

Tal com ens explica el Joan Gallego, cap als 6 anys o abans començaven l’escolarització, que finalitzava segons els casos: ell, per exemple, als 14 anys ja va anar cap a Sabadell a estudiar a l’Escola Industrial un ofici.

Altres persones entrevistades ens expliquen que als 9 anys ja podien anar cap a Sabadell a estudiar Batxillerat (bàsicament nois) o “comerç” (bàsicament noies). I qui no volia estudiar? Doncs, prou de romanços i a treballar.

Però, en ocasions, tot i voler seguir estudiant, ben aviat havien de deixar l’escola per anar a treballar o a aprendre un ofici i, en el cas específic de les noies, sovint anaven a aprendre a cosir, o a servir.

Es tractava d’una escola unitària, és a dir, que en una sola aula hi havia canalla de totes les edats i nivells. Aquest tipus d’escoles actualment encara les podem trobar a petites poblacions rurals. Les dues aules de les escoles de Barberà tenien una capacitat aproximada per 30 nens i 30 nenes, respectivament

Algunes persones entrevistades recorden que es pagava una quantitat de 10 pessetes per alumne/a mensuals. En aquella època, algunes famílies portaven presents als mestres, com patates o conills, ja que pràcticament totes les cases tenien hortet o aviram.

Ens comenten també que durant els anys de la Dictadura Franquista, tot i que els llibres eren en castellà, a classe parlaven en català i els versos de Nadal també es recitaven en català. I un cop per setmana, venia el mossèn a fer un sermó.

No us penseu pas que els nens i les nenes anaven com avui dia a classe amb una tablet o elements informàtics d’última generació. Els utensilis de l’escola eren ben senzills: una llibreta, el tinter i la plumilla, el llapis i la goma d’esborrar, els llapis de colors, el regle, l’esquadra i el cartabó de fusta.

No se’ns ha oblidat l’element “de més pes” de les maletes dels nostres infants: l’Enciclopèdia Escolar. Aquesta era d’un sol volum, ben gruixut i reunia els coneixements de totes les matèries que el règim franquista considerava bàsics per a la instrucció, i que passava per les mans de tota la canalla d’una família. Tot aquest material no anava pas dins d’una motxilla ben fashion, sinó dins d’una cartera de cuir.

Segons les èpoques històriques, els nens i les nenes participaven en diverses festivitats i celebracions, laiques o religioses. Per Nadal, moltes persones entrevistades recorden els tallers de manualitat per fer un bon present a la família.

El què tothom evoca amb enyorança a les nostres entrevistes són les excursions de final de curs a Barcelona en autocar: un bon bany a la platja o a les piscines, una visita a la Fira de Mostres de Montjuic, un passeig en golondrina i una visita a una fàbrica de xocolata feien les delícies de petits i grans.

Cap als anys 50 es fa una ampliació de les escoles, que passen de dues a quatre aules unitàries, pagada per Pere Sanfeliu Comas. Alguns mestres d’aquell període foren: Norbert Orobitg Carner, Arturo Tena Miralles, Joan Puig Vidal, Mercè Vila Prunés i Josefa Barrero.

Sembla ser que, a més de les escoles públiques, a la dècada dels anys 60 apareixerien dues acadèmies privades: la Roger de Flor i la Juan de Austria.

Com us hem dit abans, a partir de la dècada de 1970 aquestes escoles van desaparèixer perquè quedaren petites i es construïren nous equipaments escolars. Avui dia, el Casal de Cultura ocupa l’espai que durant 50 anys va ser el de les Escoles de Barberà.

L’Aurèlia Plans, que de molt joveneta va haver de deixar la seva escolarització, recorda que quan passava per davant de les escoles li arribava l’olor dels llapis i sentia nostàlgia d’aquells anys feliços que allà dins havia viscut, i sentia l’impuls de tornar-hi a entrar.

I al Barri de la Creu?

Un dels objectius de l’Ajuntament durant la Segona República era la d’escolaritzar tota la canalla de Barberà del Vallès, tant la del poble com la el Districte II, és a dir, la del Barri de la Creu de Barberà.

El 1931 hi havia en aquest barri una escola privada i una escola per a nens en un local de lloguer. Fou aleshores quan es va voler dotar al Districte II d’unes noves escoles igual que havien fet al poble. Però, de tot això, ja en parlarem en un proper article.

Aquest article vol ser un homenatge a les Escoles de Barberà i als mestres i les mestres que desenvoluparen la lloable tasca d’ensenyar, durant uns anys de moltes dificultats, als nens i nenes de Barberà.

Des de l’Associació d’Història de Barberà volem agrair a totes les persones que ens han ofert el seu testimoni per poder redactar aquest article i, molt especialment, a l’Aurèlia Plans i al Joan Gallego.