Altar de l’Església “provisional” de Barberà del Vallès del Carrer de Sant Pere, Associació d’Història de Barberà (fotografia cedida per Alicia Giner Lisbona)

Maria Teresa Sánchez Costa i Luís Miñarro Martínez de l’Associació d’Història de Barberà

Sabíeu que durant més d’una dècada del segle XX els barberencs i barberenques celebraven els actes religiosos en una capella provisional en una casa del poble? I La Romànica? I l’actual parròquia?

Durant segles, el culte religiós d’aquestes contrades s’havia dut a terme en edificis medievals d’estil romànic: la parròquia de Santa Maria, coneguda popularment com La Romànica, la capella de Santa Coloma al Castell de Barberà, l’església de Sant Pau de Riu Sec (avui dia de Sabadell) i l’església romànica de Santa Maria de Santiga (avui dia de Santa Perpètua de Mogoda).

A començaments del segle XX només restava l’Església Romànica per a les celebracions religioses, però l’esperit revolucionari de la Guerra Civil Espanyola portà episodis negres des del punt de vista del patrimoni històric i artístic, on La Romànica no va ser una excepció.

Durant els anys de la Guerra Civil (1936-1939) la nostra església va patir nombroses destrosses, entre elles un incendi i, com a conseqüència d’això, va restar tancada i sense culte.

Acabada la guerra, quedava pendent la seva restauració, però hem de pensar que ens trobàvem en un context molt complex de postguerra, on els mitjans econòmics eren ben escassos i les prioritats eren unes altres.

Si a aquest fet li afegim que l’església romànica quedava allunyada del poble i a la gent gran li suposava un gran inconvenient desplaçar-se fins allà, el Bisbat va prendre la decisió de traslladar el culte religiós al centre de la població.

En aquella època, Barberà estava formada per dos nuclis de població, a part de la població a part de les explotacions agrícoles disperses. Una d’elles era el poble, el que avui dia coneixem com a Casc Antic, i l’altre era el Districte II, conegut com a barri de La Creu de Barberà, avui dia de Sabadell. Així, doncs, hi hauria dues esglésies, una a cada nucli de població.

Al centre del poble es traslladà el culte religiós a una capella provisional dins una casa. Es tractava d’una església i una rectoria provisionals que el Bisbat de Barcelona va adquirir el 1940 en un espai on anteriorment ja hi havia hagut altres institucions, però d’aquestes, ja en parlarem en un proper article.

I, on estava situada aquesta església?

La finca constava de dues façanes:

La façana que dóna a l’actual carrer del Batlle Comas número 8 era on hi havia l’entrada a l’església, dedicada també a Santa Maria. Aquesta tenia les funcions de capella on celebrar les misses, de local per a la catequesi, d’espai per a oficis com passar el Rosari i celebracions puntuals com el Mes de Maria (al maig).

Carrer del Batlle Comas, per on s’accedia a l’església i, posteriorment, a la ferreria de la família Giner,Associació d’Història de Barberà

L’altra façana correspondria a l’actual número 9 (antigament número 30) del carrer de Sant Pere, on s’hi instal·là la rectoria, és a dir, la casa on vivia el rector de l’església, la seva majordoma i una gossa caçadora anomenada “Fària” en època de mossèn Lluís G. Bros.

Carrer de Sant Pere, on hi havia la rectoria i, posteriorment, la vivenda de la família Giner,Associació d’Història de Barberà

Els germans Joan i Josep Gallego Moliner van ser escolanets d’aquesta església, coneguda popularment com l’Església del carrer de Sant Pere, i de La Romànica. El Joan recorda moltes anècdotes d’aquella època relacionades amb la seva tasca d’escolà i també sobre la figura de Mossèn Lluís, que recorda com un home molt proper als feligresos i molt integrat en vida social: mai es perdia la partida diària de cartes a “la Cooperativa” i la seva gran afició a la caça

I, com era l’Església del carrer de Sant Pere?

El Joan i la seva esposa Aurèlia recorden que es tractava d’una església menuda, amb una superfície que correspondria a l’amplada i fondària d’una casa de poble. La seva planta era rectangular i s’hi entrava per una porta de fusta amb una gran finestra al costat esquerre. S’hi accedia baixant un graó i el terra era llis amb rajoles típiques del país. S’accedia al presbiteri a través d’un graó i, per pujar a l’altar, hi havia dos graons més.

L’altar, que era de pedra, estava presidit per un Santcrist i, al fons, una imatge de la Verge Maria, acompanyada d’una imatge a cada costat. Darrere l’altar hi havia una sagristia on el mossèn es canviava de roba. A continuació, s’accedia a un pati que comunicava amb l’edifici de la Rectoria.

Com que l’espai era reduït, es calcula que podien assistir als actes religiosos al voltant d’unes 40 persones, amb diverses rengleres de bancs de fusta a cada costat amb un passadís central.

Un dels elements més recordats i entranyables per les persones amb qui hem pogut parlar, ha estat una campaneta que estava situada al pati que unia l’església i la Rectoria. Aquesta campaneta encara es conserva i ha estat cedida per l’Alícia Giner al Joan Gallego, que amb emoció ens la va mostrar i la va fer sonar.

Campaneta anunciadora del pati de l’Església del carrer de Sant Pere,Associació d’Història de Barberà (objecte custodiat per Joan Gallego Moliner)

La Barberà dels anys 50 encara no havia patit la gran transformació urbanística que aviat arribaria. Era un poblet agrícola envoltat de camps de conreu. Precisament, davant l’edifici de l’església hi havia només hort i el carrer encara no estava asfaltat.

El 1948 l’església romànica va ser restaurada i, alhora, començava la construcció d’una nova església en una zona tradicionalment agrícola amb conreu de vinya i que es convertiria en l’Eixample de Barberà. Avui dia, és a la Plaça de la Vila, a l’Avinguda Generalitat, que ha esdevingut el centre de la vida política i social del municipi.

A la següent fotografia aèria de Barberà del Vallès es pot apreciar la nova església de Santa Maria, actualment parròquia, envoltada totalment de camps de conreu:

Parròquia de Santa Maria als anys 50,Associació d’Història de Barberà (Fotografia cedida per Joan Gallego Moliner)

L’any 1951, acabada la construcció de la nova església parroquial i la seva rectoria, es va desmuntar l’església provisional i el seu culte es va traslladar al nou temple, amb la qual cosa, la finca on hi havia hagut l’església es dessacralitzà i el seu ús tornà a ser civil.

Aquell mateix any, la família Giner, procedents de Bordón de Teruel i d’ofici forjadors, van comprar la finca al Bisbat. A l’edifici on hi havia hagut la capella instal·laren un taller de ferreria, al carrer del Batlle Comas i al carrer de Sant Pere hi establiren el seu habitatge.

Façana de l’habitatge de la família Giner al carrer de Sant Pere, on es pot llegir “Herreria”, per on antigament s’entrava a la Rectoria,Associació d’Història de Barberà (arxiu familiar d’Alicia Giner Lisbona)
Façana del carrer del Batlle Comes, per on s’accedia a l’església provisional i, posteriorment, a la ferreria,Associació d’Història de Barberà (arxiu familiar d’Alicia Giner Lisbona)

L’Alícia Giner Lisbona, que va arribar amb 5 anys a aquest habitatge, recorda que de petita encara restaven alguns elements arquitectònics i decoratius de l’església, com: l’arc a la zona de l’altar, els peus de les imatges, les diverses motllures decoratives de guix a les parets i al sostre, un rosetó, la campaneta de la porta situada entre el pati i la capella i, curiosament, les siluetes que les imatges religioses havien deixat a les parets durant els anys que hi havia morat.

L’església del carrer de Sant Pere és un exemple de què no tot ha estat sempre al mateix lloc, ja que les institucions també s’adeqüen a les necessitats de cada moment històric. Però aquest no n’és l’únic cas. Ja us n’explicarem més en propers articles.

Des de l’Associació d’Història de Barberà, volem agrair a l’Alícia Giner Lisbona, al Joan Gallego Moliner i a l’Aurèlia Plans Vinardell les seves explicacions i la seva generositat en fer-nos partícips dels seus records i fotografies. Gràcies!

1 COMENTARI

FER UN COMENTARI

Deixa el teu comentari
Introdueix el teu nom